1 de desembre de 1640: una data clau a la història d’Europa i especialment de la península Ibèrica. Avui no parlarem de reis que es casen ni de tractats insignificants, sinó d’un acte de valentia i determinació que va canviar el mapa polític: la restauració de la independència de Portugal.

Seixanta anys sota la corona espanyola: la Unió Ibèrica (1580-1640)

Per entendre la importància d’aquell 1 de desembre, hem de retrocedir 60 anys, fins al 1580. En aquell moment, Portugal i Espanya (sota la Corona de Castella i Aragó) es van unir sota el mateix monarca, el rei Felip II d’Espanya (que es va convertir en Felip I de Portugal). Aquesta unió dinàstica, coneguda com la Unió Ibèrica, es va produir després que el rei Sebastià I de Portugal morís sense fills a la batalla d’Alcàsser Quibir (al Marroc, el 1578) i l’últim pretendent legítim al tron portuguès, el cardenal Enric I, també morís sense descendència.

Felip II va reclamar el tron al·legant drets dinàstics (era net de Manuel I de Portugal) i, després d’una curta guerra de Successió, va ser reconegut com a rei.

📌 El Mite: La Unió Ibèrica, tot i ser un mateix rei, teòricament respectava les lleis, institucions i autonomia de Portugal. Es va crear un imperi gegantí, “on mai no es ponia el sol”, que incloïa possessions portugueses a Amèrica (Brasil), Àfrica i Àsia.

El descontentament creixent

Però la realitat de la unió va ser molt diferent de la promesa inicial. Amb el pas del temps i sota els regnats dels successors de Felip II (Felip III i Felip IV d’Espanya), el descontentament portuguès va anar creixent per diverses raons:

1. Guerres i impostos: La Corona Espanyola va arrossegar Portugal a les seves contínues guerres europees. Els portuguesos es van veure obligats a contribuir amb homes i, sobretot, amb diners i impostos.
2. Pèrdua d’interessos: L’immens imperi portuguès, especialment les rutes comercials a Àsia i les colònies, va començar a ser descuidat per Madrid. Els enemics d’Espanya (principalment els anglesos i els holandesos) van aprofitar per atacar i capturar fortaleses i colònies portugueses (per exemple, possessions al Brasil i Ceilan).
3. Centralisme: Els càrrecs de poder a Lisboa van ser ocupats progressivament per nobles castellans. L’autonomia promesa es va esvair, i Portugal va ser tractat cada vegada més com una província de la Corona Espanyola.

A la dècada de 1630, l’ambient era irrespirable. La situació econòmica era greu i la pressió militar per part d’Espanya era insostenible, amb una mobilització massiva (la “Unió d’Armes”) que obligava Portugal a sufragar exèrcits.

L’aixecament i el duc de Bragança

El moment clau va arribar quan la Corona Espanyola va obligar els nobles portuguesos a anar a lluitar contra els revoltats a Catalunya (la guerra dels Segadors, iniciada el 1640). Molts nobles van veure això com una provocació final, forçant-los a lluitar per una Corona que no defensava els seus interessos.

Així, a la matinada de l’1 de desembre de 1640, un grup de nobles i militars portuguesos, coneguts com els “Quaranta Conjurats” o “Restauradors,” van assaltar el Palau Reial de Lisboa, on residia la virreina de Portugal (Margarida de Savoia, duquessa de Màntua, cosina de Felip IV).

L’acció va ser ràpida i gairebé sense sang. Van capturar la virreina, van destituir els oficials espanyols i van declarar l’abolició de la Unió Ibèrica.

El Protagonista: El líder triat per al nou regne va ser Joan II, el 8è Duc de Bragança. Tot i que era el descendent més important de la línia reial portuguesa i amb un gran patrimoni i influència, era conegut per ser prudent i fins i tot una mica indecís. Els nobles van haver de pressionar-lo molt. Finalment, va acceptar el tron i va ser proclamat rei com a Joan IV de Portugal.

La Guerra de la Restauració (1640-1668)

La proclamació de Joan IV va ser el tret de sortida per a la Guerra de la Restauració (1640-1668), un conflicte de llarga durada contra la Corona Espanyola (sota Felip IV) que es va negar a acceptar la pèrdua de Portugal.

• El context: La sort va somriure a Portugal, ja que l’Imperi Espanyol estava immers en altres fronts, especialment la Guerra dels Trenta Anys a Europa i la revolta a Catalunya (la ja esmentada Guerra dels Segadors), la qual cosa va impedir a Madrid centrar tots els seus recursos a sufocar l’aixecament portuguès.
• La resiliència: Tot i les dificultats, Portugal va resistir. Va buscar el suport d’altres potències europees enemigues d’Espanya, com França i Anglaterra, i va aconseguir guanyar batalles clau com la d’Ameixial (1663) i la de Montes Claros (1665).
• La Pau: Finalment, el 1668, el rei Carles II d’Espanya (fill de Felip IV) va signar el Tractat de Lisboa. Aquest tractat reconeixia oficialment la independència de Portugal i posava fi al conflicte.

Un Llegat de sobirania

L’1 de desembre és avui la data en què Portugal celebra la seva independència, la Diada da Restauração (Dia de la Restauració). És un recordatori potent per a qualsevol poble:

• La Sobirania no és eterna: Les unions polítiques poden ser fràgils si no es basen en el respecte mutu i la defensa dels interessos de tots els socis.
• El poder de la voluntat: Un grup petit de persones ben organitzades i amb el suport popular pot iniciar un canvi monumental davant un imperi molt més gran.

Així doncs, quan mireu un mapa de la península Ibèrica, recordeu que la frontera entre Espanya i Portugal és el resultat directe de l’aixecament d’aquell fred 1 de desembre de 1640. Un acte de sobirania que va tallar de soca-rel la Unió Ibèrica i va reafirmar la identitat de Portugal.