Avui ens situem al 29 de novembre de 1947, una data que potser no us diu res, però que va ser el punt de partida d’un dels conflictes més complexos i dolorosos del segle XX i que, malauradament, continua molt viu avui dia: el de Palestina i Israel.

Aquesta efemèride és crucial per a entendre la geopolítica actual i la raó de ser de molts dels titulars que llegiu diàriament. És una lliçó d’història, de drets humans i de les conseqüències (sovint imprevistes i tràgiques) de les decisions internacionals.

Un territori en disputa: El mandat britànic.

Per a situar-nos, hem de fer un breu retrocés. Al segle XVI, gran part de l’Orient Mitjà, inclosa la regió de Palestina, formava part del vast Imperi Otomà. Després de la seva derrota a la Primera Guerra Mundial (1914-1918), els territoris otomans van ser repartits entre les potències vencedores. La Societat de Nacions (l’organització predecessora de l’ONU) va donar a la Gran Bretanya el Mandat sobre Palestina l’any 1920.

Aleshores, el territori estava poblat majoritàriament per àrabs palestins, però també hi havia una comunitat jueva significativa. Les tensions van anar creixent a causa de l’augment de la immigració jueva des d’Europa –impulsada pel moviment sionista, que buscava un Estat jueu a la terra ancestral– i l’oposició de la població àrab, que veia amenaçat el seu dret a l’autodeterminació.

La Segona Guerra Mundial (1939-1945) i l’horror de l’Holocaust van reforçar la causa sionista i la pressió internacional per trobar una llar segura per al poble jueu. La Gran Bretanya, incapaç de controlar la creixent violència i les revoltes, va decidir lliurar la qüestió a la recentment creada Organització de les Nacions Unides (ONU) l’any 1947.

La Resolució 181: El Pla de Partició

La solució que va trobar l’ONU va ser la Resolució 181, aprovada el 29 de novembre de 1947. Què proposava? La divisió del territori del Mandat Britànic de Palestina en dos Estats independents: un d’àrab i un de jueu, i una zona sota control internacional per a la ciutat de Jerusalem.

La votació va ser ajustadíssima i va requerir una majoria de dos terços dels països presents i votants. El resultat final va ser:

• 33 vots a favor: Incloent-hi els Estats Units i la Unió Soviètica (dos blocs ideològics normalment enfrontats, la qual cosa va fer la decisió històrica).
• 13 vots en contra: Tots els estats àrabs i islàmics (com l’Egipte, l’Iraq, l’Aràbia Saudita, el Líban, Síria i el Iemen), que defensaven la creació d’un únic Estat àrab amb drets per a les minories.
• 10 abstencions: Incloent-hi el Regne Unit, que s’estava retirant del Mandat.

Tot i que la població jueva representava aproximadament un terç del total del territori, el Pla de Partició atorgava a l’Estat jueu un 56% de la terra (incloent-hi la major part de la zona costanera i el desert del Nègueb). L’Estat àrab es quedava amb el 43%, i Jerusalem i els seus voltants (l’1%) esdevenien un Corpus Separatum sota administració internacional.

Conseqüències a llarg termini: Naixement i conflicte.

La comunitat jueva va acceptar el pla de l’ONU, ja que els donava legitimitat internacional per a crear el seu Estat. De fet, només sis mesos després de la votació, el 14 de maig de 1948, es va declarar la independència de l’Estat d’Israel.

Però la població àrab, i amb ella la majoria dels països de la regió, va rebutjar categòricament la Resolució 181, considerant-la una violació del seu dret a l’autodeterminació i una cessió injusta de terres a una potència estrangera.

Això va provocar un esclat de violència immediat i, el mateix 15 de maig de 1948 (un dia després de la declaració d’independència d’Israel), va esclatar la Primera Guerra Àrab-Israeliana (també coneguda pels israelians com la Guerra de la Independència i pels palestins com la Nakba, o “catàstrofe”).

La guerra va acabar amb la victòria d’Israel, que no només va consolidar la seva existència sinó que va expandir el seu territori, controlant finalment gairebé el 78% del Mandat original. Cisjordània va quedar sota control de Jordània i la Franja de Gaza sota administració egípcia. L’Estat àrab palestí previst per l’ONU no va arribar a néixer. Milers de palestins es van convertir en refugiats, obligats a abandonar les seves llars.

La rellevància del 29 de novembre.

El 29 de novembre de 1947 no és només una data històrica: és la llavor de la dinàmica actual. És per això que l’ONU mateixa va designar posteriorment el 29 de novembre com el Dia Internacional de Solidaritat amb el Poble Palestí.

La Resolució 181 va intentar ser una solució, però va ser l’inici d’una tragèdia. La lliçó de la història és que les solucions imposades, sense el consens de tots els afectats, sovint condueixen a més conflicte.

Per saber més del conflicte