Avui posem la lupa en una data que pot semblar una mica banal, el 27 de novembre, però que amaga una història fascinant que va redefinir el concepte de reconeixement mundial: la signatura del testament d’Alfred Nobel l’any 1895.

Qui era Alfred Nobel? L’home de les contradiccions.

Alfred Bernhard Nobel (1833-1896) no va ser un personatge senzill. Nascut a Estocolm (Suècia) en una família d’enginyers i inventors, va viure a Sant Petersburg i va viatjar per Europa i Amèrica. Era químic, enginyer, inventor i, gràcies a les seves invencions, un empresari increïblement ric.

La seva invenció més famosa, i la que li va donar una fortuna colossal, va ser la dinamita l’any 1867. Abans de la dinamita, s’utilitzava la nitroglicerina, un líquid extremadament inestable i perillós. Nobel va aconseguir estabilitzar-la barrejant-la amb un material absorbent anomenat terra de diatomees (o kieselguhr), creant així un explosiu molt més segur i controlable.

Aquesta invenció va ser crucial per a la indústria de la construcció, la mineria i l’enginyeria civil, cosa que permet la construcció de túnels, canals i carreteres d’una manera mai vista. Però també, inevitablement, va ser adoptada per a fins militars, cosa que va turmentar profundament Nobel.

El “mercader de la mort” i el despertar ètic

Aquí ve la part més dramàtica de la història. L’any 1888, el germà d’Alfred, Ludvig, va morir mentre era a Canes. Lamentablement, un diari francès va cometre un error garrafal i va publicar un obituari per a Alfred en lloc de Ludvig, titulat ni més ni menys que: “Le marchand de la mort est mort” (El mercader de la mort ha mort).

Llegir el seu propi obituari, que el presentava com un home que s’havia fet ric gràcies a la capacitat de matar i destruir, va ser un xoc profund per a Alfred Nobel. Aquest fet, probablement, va ser l’espurna que va encendre en ell la necessitat de deixar un llegat que anés més enllà dels explosius. Volia ser recordat per haver contribuït a la millora de la humanitat, i no per la seva capacitat de destrucció.

La signatura del testament: Un gir històric.

Alfred Nobel, trobant-se malalt i sol al Club Sueco-Noruec de París, va signar la seva darrera voluntat el 27 de novembre de 1895. No va utilitzar un advocat, sinó que va escriure el testament ell mateix, cosa que més tard causaria problemes legals.

El document era revolucionari i, per a molts dels seus familiars, escandalós. Nobel va destinar la major part de la seva immensa fortuna (més del 90%) a la creació d’un fons, els interessos del qual s’utilitzarien per atorgar cinc premis anuals a aquelles persones que, durant l’any precedent, haguessin fet el millor servei a la humanitat.

Els camps seleccionats per ell van ser:

1. Física: Pel descobriment o invenció més important.
2. Química: Pel descobriment o millora més important.
3. Medicina o Fisiologia: Pel descobriment més important en l’àmbit de les ciències de la vida.
4. Literatura: Per l’obra més destacada d’orientació idealista.
5. Pau: Per la tasca més o millor realitzada en favor de la fraternitat entre les nacions, l’abolició o reducció dels exèrcits permanents, i la celebració i promoció de congressos per la pau.

El premi en Economia no va ser establert per Nobel, sinó pel Banc de Suècia en la seva memòria el 1968.

La reacció i les dificultats legals

Quan Alfred Nobel va morir poc més d’un any després, el 10 de desembre de 1896, el seu testament va ser rebut amb sorpresa, i en molts casos, amb hostilitat.

• La seva família es va oposar rotundament, ja que considerava que se’ls privava de l’herència.
• El Rei de Suècia i Noruega, Òscar II, no estava gens d’acord que els premis s’atorguessin a estrangers (Nobel va insistir que es premiés la persona “més mereixedora”, sense tenir en compte la seva nacionalitat).
• Els executors testamentaris es van enfrontar a grans dificultats per complir la voluntat de Nobel, ja que el testament no era clar en termes legals i els estats no tenien precedents d’un llegat d’aquesta magnitud.

Varen caldre cinc anys de negociacions, lluites legals i persuasió per part dels executors, principalment l’enginyer i amic de Nobel, Ragnar Sohlman, per tal de crear la Fundació Nobel i establir les institucions encarregades d’atorgar els premis (com ara l’Acadèmia Sueca, l’Institut Karolinska i el Comitè Noruec del Nobel). Finalment, els primers Premis Nobel van ser atorgats l’any 1901.

Una herència inspiradora.

El testament d’Alfred Nobel és el testimoni de la capacitat d’una persona per reflexionar sobre el seu propi llegat i corregir el curs de la seva història. Aquest home, que podria haver estat recordat només com l’inventor d’un dels explosius més potents, va aconseguir canviar la narrativa i convertir-se en el mecenes d’alguns dels èxits més brillants de la humanitat.

El seu llegat ens ensenya diverses lliçons molt importants:

1. La responsabilitat de la ciència: Ens recorda la importància de la dimensió ètica en qualsevol descobriment o invenció. Els avenços científics tenen un doble tall, i la responsabilitat de com s’utilitzen recau en la societat i, especialment, en els seus creadors.
2. El poder de la redempció: Demostra que mai és tard per canviar la percepció que el món té de tu, ni per influir positivament en el futur.
3. L’Esperit idealista: Nobel va buscar premiar les persones “idealistes”, aquells que miren més enllà del profit personal per buscar el bé comú. És un incentiu etern a l’excel·lència i al compromís amb la pau i el coneixement.

Així que la propera vegada que sentiu a parlar dels Premis Nobel, recordeu que la seva història comença amb la reflexió d’un home ric i turmentat que va decidir canviar la seva herència de dinamita, per un llegat d’esperança i reconeixement al millor de l’esperit humà.