Tal dia com avui, 26 de novembre, però de l’any 1942, la ciutat de Nova York va acollir la primera projecció de Casablanca. Aquesta pel·lícula és un reflex d’una època, una lliçó de geopolítica, moralitat i sacrifici personal, i un testimoni de com l’art pot esdevenir un símbol d’esperança en temps de crisi.

El context històric: guerra i incertesa

Per entendre la magnitud de l’estrena de Casablanca, és crucial situar-nos en el seu context: la Segona Guerra Mundial.

Quan la pel·lícula es va estrenar, el món es trobava immers en el conflicte. Els Estats Units acabaven d’entrar formalment a la guerra un any abans (després de l’atac a Pearl Harbor el desembre de 1941), i la incertesa era màxima. La trama de Casablanca està ambientada a la ciutat homònima del Marroc, un territori sota el control de la França de Vichy (el règim col·laboracionista amb l’Alemanya nazi) i que era un punt de trànsit vital per a refugiats que intentaven fugir d’Europa cap a l’Amèrica “neutral”. La pel·lícula es va estrenar de manera anticipada a Nova York precisament per aprofitar l’atenció mediàtica generada per la recent Operació Torxa (la invasió aliada del Nord d’Àfrica, incloent-hi Casablanca, que havia començat l’endemà de l’acabament del rodatge de la pel·lícula, el 8 de novembre de 1942). Aquesta coincidència no va ser un accident, sinó un cop de mà de màrqueting genial que va connectar la ficció amb la realitat que omplia els titulars.

La pel·lícula, més enllà de la història d’amor, ressonava amb el públic perquè mostrava la realitat de molts europeus, obligats a deixar enrere casa seva i lluitar per documents de sortida que els permetessin viure un dia més.

La Trama: L’ètica en temps de guerra

El cor de Casablanca és el “Rick’s Café Américain”, un local nocturn regentat per l’americà cínic i aparentment neutral, Rick Blaine (interpretat per l’icònic Humphrey Bogart). Tot i que Rick afirma no posicionar-se en cap conflicte (“I stick my neck out for nobody.” – “No m’arriscaré per ningú”), la seva vida i el seu cafè esdevenen un microcosmos de la guerra.

El drama esclata amb l’arribada d’Ilsa Lund (Ingrid Bergman), un antic amor de Rick, i el seu marit, el líder de la Resistència txeca Victor Laszlo (Paul Henreid). Busquen desesperadament uns “papers de trànsit” que Rick té en possessió, l’única manera d’escapar i continuar la seva lluita contra el feixisme.

La pel·lícula ens presenta un dilema clàssic:

• L’amor personal (Rick vol quedar-se amb Ilsa).
• El deure moral i polític (Victor Laszlo ha de viure per liderar la Resistència).

La resolució, culminada en l’escena final a l’aeroport (on es pronuncia la famosa frase “Louis, I think this is the beginning of a beautiful friendship.” – “Louis, crec que aquest és el començament d’una bonica amistat”), és un missatge poderós: el sacrifici personal per una causa superior és l’autèntic heroisme. Rick tria el deure, acceptant que la lluita de Victor Laszlo és molt més important que la seva pròpia felicitat. Aquest missatge d’antifeixisme i sacrifici va ser un combustible emocional per al públic estatunidenc i aliat en plena guerra.

A Espanya ens va arribar una versió censurada.

A la cinta original en anglès hi havia una conversa entre Rick Blaine (Humphrey Bogart) i Victor Laszlo (Paul Henreid) que no deixava en bon lloc el règim de Franco, i la censura va fer un petit canvi a través del doblatge. També es van eliminar algunes escenes com quan al bar els soldats alemanys canten el seu himne i els francesos responen amb La Marsellesa, fent-los callar.

Un llegat de frases mítiques

Tot i que l’estudi Warner Bros. no tenia grans expectatives inicials amb Casablanca, l’èxit va ser immediat. A part de la connexió amb l’actualitat bèl·lica, la pel·lícula va triomfar gràcies a una direcció excel·lent (Michael Curtiz), un guió farcit d’enginy i, sobretot, unes interpretacions memorables.

La seva popularitat es va solidificar amb el reconeixement de la crítica:

• Premis Òscar: Va guanyar tres de les vuit nominacions, incloent-hi el de Millor Pel·lícula, Millor Director i Millor Guió Adaptat.

Però el que realment la fa eterna són les seves línies de diàleg, que han passat a formar part de la cultura popular global. Us en sonen algunes?

• “Here’s looking at you, kid.” (Això va per tu, nena)
• “Of all the gin joints in all the towns in all the world, she walks into mine.” (De tots els locals de ginebra de tots els pobles del món, ella havia d’entrar al meu.)
• “We’ll always have Paris.” (Sempre ens quedarà París.)
• “Play it, Sam. Play ‘As Time Goes By’.” (Toca-la, Sam. Toca ‘As Time Goes By’.) Nota: la frase original mai va ser ‘Play it again, Sam!’

La pel·lícula va aconseguir convertir temes complexos com la neutralitat, l’exili i el compromís polític en un drama apassionant i universal.

L’herència de Casablanca

Casablanca, més de vuitanta anys després de la seva estrena, se segueix estudiant a les aules de cinema i història. És la prova que el cinema, a més de ser entreteniment, és un important document històric.

• Podeu imaginar la pressió d’haver de triar entre l’amor de la vostra vida i una causa global de llibertat?
• Què representa la “neutralitat” de Rick en un conflicte tan polaritzat com la Segona Guerra Mundial?

El 26 de novembre de 1942, una pel·lícula va donar al món una història d’amor, sí, però també un manifest sobre la necessitat d’abandonar el cinisme i implicar-se en la lluita per la justícia. La pel·lícula ens recorda que, fins i tot en les circumstàncies més fosques, hi ha espai per a l’ideal, l’honor i un gran final, fins i tot si no és el final que desitjàvem.

Així que la pròxima vegada que sentiu alguna de les seves frases mítiques, recordeu el dia que una petita pel·lícula ambientada al Marroc, estrenada en plena guerra, va ensenyar al món que hi ha coses més importants que els problemes d’una petita persona.