La desaparició física d’un dictador sovint es percep com el senyal inequívoc de la fi d’una era. Històricament, aquest moment ha actuat com un detonant per a obrir processos de transició democràtica, ja que la figura del líder absolut, que unia el règim, esdevé insubstituïble. Tanmateix, la història ens ensenya que la mort d’un tirà no garanteix automàticament l’èxit de la democràcia; de vegades, condueix a experiències que, a curt o mitjà termini, resulten insatisfactòries, violentes o frustrades.

Transicions d’èxit: l’esperança del nou rumb.

En molts casos, la mort del dictador ofereix el moment perfecte perquè les forces d’oposició i els elements reformistes dins del mateix aparell de l’Estat s’articulin.

Un dels exemples més clars és la mort de Francisco Franco, de la qual aquesta setmana fa 50 anys. La seva desaparició va permetre iniciar, amb el Rei Joan Carles I i el president Adolfo Suárez, la Transició espanyola. Aquest procés va culminar en pocs anys amb la Constitució de 1978, un pacte de consens que va reeixir a establir un sistema democràtic estable, imposat des de les elits que amb el pas del temps comença a tenir més llums que ombres.

Un altre exemple és Portugal (1974). Tot i que no va ser directament la mort d’António de Oliveira Salazar (que havia mort anys abans), el règim successor, l’Estado Novo, va ser enderrocat per la Revolució dels Clavells. Aquest cop d’estat militar va obrir la porta a una ràpida democratització i la fi de l’Imperi Colonial Portuguès.

Aquests casos demostren que la desaparició del líder pot crear un buit de poder que s’omple amb una voluntat majoritària de canvi i estabilitat institucional.

A Amèrica Llatina tenim altres finals satisfactoris de dictadura no sempre relacionats amb la mort dels seus dictadors. Així:

Xile (Augusto Pinochet, 1990)

Pinochet no va morir al poder, sinó que va ser forçat a convocar un plebiscit (1988) que va perdre, i això va permetre la transició pacífica. La seva mort posterior (2006) va tancar el capítol simbòlic, però la democràcia ja estava establerta. La transició va ser un model de pactes i estabilitat institucional. Va restablir la llibertat política i va permetre l’alternança de governs.

L’anomenat “enclavament autoritari” va perdurar: la Constitució de 1980 (modificada, però d’origen dictatorial), el sistema electoral binominal (abolit posteriorment), i la impunitat inicial dels militars van ser herències complexes. La desigualtat econòmica del model neoliberal es va mantenir i va ser la causa de l’esclat social del 2019.

Argentina (Junta Militar, 1983)

La derrota militar a la Guerra de les Malvines (1982) va desacreditar totalment la Junta Militar, accelerant la transició democràtica amb eleccions lliures. Va ser una transició ràpida i va permetre la investigació i judici dels líders de la dictadura per crims contra la humanitat (el famós “Juicio a las Juntas”). Aquest fet va ser crucial per a la reconciliació nacional. Tanmateix, la democràcia argentina ha patit d’una forta inestabilitat econòmica crònica (inflació, deute), amb la successió de crisis socials que han erosionat la confiança en la classe política, tot i mantenir-se lliure d’intervencions militars.

Les transicions no satisfactòries o quan el canvi polític no arriba

No totes les transicions postdictatorials tenen un final feliç. Moltes vegades, la manca d’institucions sòlides, la presència de faccions radicals, o la intervenció de poders externs, fan que la nova etapa esdevingui una font de frustració o fins i tot de nous conflictes. Vet aquí alguns exemples:

1. El cas de la Iugoslàvia de Tito (1980): La desintegració i la guerra

La mort del Mariscal Josip Broz Tito l’any 1980, líder carismàtic que havia mantingut unida la complexa federació de Iugoslàvia, és un exemple d’una transició profundament insatisfactòria.

Tito va controlar el país amb mà de ferro durant dècades, però va fer poc per construir una identitat iugoslava forta, si no que es va basar en la repressió dels nacionalismes. Després de la seva mort, el sistema de presidència rotatòria col·lectiva no va aconseguir contenir les creixents tensions ètniques i nacionals.

En lloc d’una transició a la democràcia federal, el país es va submergir en una dècada de guerres sagnants durant els anys 90, que van acabar amb la desintegració total de Iugoslàvia en diversos estats. La llibertat va arribar a un alt cost de vides i devastació.

2. El cas de la República Democràtica del Congo (RDC): La perpetuació del mal govern.

Un altre exemple és el de la República Democràtica del Congo (llavors Zaire), després de la mort de Mobutu Sese Seko el 1997, que havia estat al poder durant trenta-dos anys.

Mobutu va ser enderrocat i va morir poc després d’un càncer. El seu successor, Laurent-Désiré Kabila, va canviar el nom del país de Zaire a RDC. La seva caiguda no va portar la pau. El país va caure en la Segona Guerra del Congo (1998–2003), que va implicar diversos països africans i és considerada una de les guerres més mortíferes des de la Segona Guerra Mundial.

Malgrat la fi del dictador, l’Estat va continuar sent un estat fallit, marcat per la corrupció endèmica, la inestabilitat política, la violència constant i l’explotació dels recursos naturals per part d’elits i milícies. La democràcia, si bé nominalment establerta, no ha aconseguit fins ara millorar significativament les condicions de vida de la majoria de la població.

3. Nicaragua (Anastasio Somoza Debayle, 1979)

El dictador Somoza va ser enderrocat per la Revolució Sandinista (una guerrilla armada), que va posar fi a 43 anys de dinastia familiar. Es va acabar amb la dictadura familiar i va impulsar una sèrie de reformes socials (sanitat, alfabetització). Però el triomf revolucionari va conduir a una Guerra Civil (la Guerra de la Contra) finançada pels EUA. La transició no va conduir a una democràcia estable de facto, sinó a un cicle de violència i inestabilitat. A més, el líder sandinista, Daniel Ortega, ha anat consolidant gradualment un nou règim autoritari des de 2007, transformant una transició fallida en una nova dictadura.

4. Cuba (Fidel Castro, 2016)

Fidel Castro, tot i haver deixat el poder formal el 2008 a favor del seu germà Raúl, va morir el 2016. La seva mort va ser el final simbòlic del lideratge històric de la Revolució. La fi de Fidel va permetre certes obertures econòmiques limitades, però la seva mort no va comportar cap transició democràtica. El poder va ser transferit de manera controlada dins del Partit Comunista de Cuba, i el sistema polític de partit únic es manté. La llibertat d’expressió i associació continua sent severament restringida. La insatisfacció es manifesta en l’estancament econòmic i la contínua repressió de la dissidència.

La democràcia no és una herència, sinó una construcció

La mort d’un dictador o la seva renúncia són, sens dubte, una condició necessària per a obrir la porta a la llibertat. És el moment en què el temor cedeix pas a l’esperança. No obstant això, els exemples insatisfactoris demostren que no és una condició suficient.

Una transició reeixida depèn de factors molt més complexos que la simple absència del tirà:

1. Força i unió de l’oposició: La capacitat de pactar i establir institucions inclusives (com a Espanya).
2. Absència de fractures ètniques/regionals: La capacitat de mantenir unida la unitat territorial (a diferència de Iugoslàvia).
3. Lluita contra l’estructura de corrupció: La voluntat de desmantellar el sistema de poder creat pel dictador (un repte pendent a la RDC).

En definitiva, la democràcia real exigeix la voluntat política de construir i mantenir un consens, una tasca molt més difícil que la simple desaparició de l’opressor. I la democràcia la construeix el poble o no es construeix una democràcia.