Avui ens centrem en un dia crucial per a la democràcia i la justícia social a Espanya: el 19 de novembre de 1933. Aquesta data no és només una efemèride històrica; és la fita que va marcar l’exercici del dret a vot per part de les dones per primera vegada en unes eleccions generals al país.

Aquest dia es van celebrar les segones eleccions generals de la Segona República Espanyola i, gràcies a l’aprovació del sufragi universal a la Constitució de 1931, prop de 6.800.000 dones van ser incloses en el cens electoral, transformant per sempre el panorama polític.

Una lluita de dècades: El camí cap al sufragi

L’assoliment del vot femení el 1933 no va ser un regal, sinó el fruit d’un llarg i intens moviment sufragista i de l’esforç incansable de figures polítiques valentes.

El debat constituent de 1931

El dret al vot per a les dones es va debatre a les Corts Constituents de 1931, en un dels moments més apassionants i dividits de la Segona República. Curiosament, la disputa no va ser només entre els partits d’esquerra i de dreta, sinó que va dividir les mateixes files de l’esquerra i el centreesquerra.

Les principals figures d’aquest debat van ser tres dones que ja havien estat elegides diputades (gràcies a l’existència prèvia del sufragi passiu, o el dret a ser elegides, tot i no poder votar):

• Clara Campoamor (Partit Republicà Radical): La defensora més ardent i incansable del dret a vot. Ella argumentava que el dret no es guanya, sinó que és inherent a la ciutadania i que negar-lo era un greuge basat en la diferència sexual. La seva frase cèlebre, dirigida als diputats, resumia la seva posició: “No cometeu un error històric que no tindreu temps de plorar”.
• Victoria Kent (Partit Republicà Radical Socialista): La seva postura va ser l’oposada. Kent, tot i ser una dona d’esquerres, va argumentar que, a causa de la forta influència de l’Església Catòlica sobre les dones, aquestes votarien majoritàriament per partits conservadors i de dreta. La seva por era que el vot femení posés en perill la jove República.

La victòria parlamentària

Finalment, la proposta de Clara Campoamor va ser aprovada per les Corts el 1931 per una ajustada majoria (161 vots a favor, 121 en contra). Van votar a favor la majoria dels diputats d’esquerra (amb algunes notables excepcions, com Victoria Kent) i gairebé tota la dreta i els partits de centre, que, potser tàcticament, esperaven que el vot femení els beneficiés.

El gran dia: 19 de novembre de 1933

Quan va arribar el dia de les eleccions, el 19 de novembre de 1933, milions de dones van acudir per primera vegada a les urnes. Aquest dia va ser, en molts aspectes, una revolució silenciosa, un pas gegantí per a la inclusió i el reconeixement de la meitat de la població.

El resultat d’aquelles eleccions va ser la victòria de les forces de centre i de dreta (com la CEDA i el Partit Republicà Radical), cosa que va donar lloc a l’anomenat “Bienni Conservador”. Moltes veus d’esquerra van assenyalar immediatament el vot femení com el responsable directe d’aquesta derrota, confirmant la por expressada per Victoria Kent.

Més que un resultat: Un dret irrevocable.

No obstant això, estudis posteriors han demostrat que la correlació entre el vot femení i la victòria de la dreta no era tan senzilla ni tan directa. El context polític de la República ja estava polaritzat, i altres factors, com la divisió de les candidatures d’esquerra, van ser determinants.

El fet ineludible és que, dos anys més tard, a les eleccions de febrer de 1936, les dones van tornar a votar, i aquesta vegada va guanyar clarament el Front Popular (l’aliança d’esquerres). Això va demostrar que el vot femení era plural i que les dones, com els homes, votaven segons els seus propis interessos, ideologies i el context polític del moment.

El 19 de novembre de 1933 va establir un principi que ja no es podia revocar: el dret polític de les dones.