Aquesta setmana, concretament el passat 13 de novembre de 2025, es commemoraren 40 anys d’una de les catàstrofes volcàniques més mortíferes del segle XX: l’erupció del volcà Nevado del Ruiz a Colòmbia. Aquesta tragèdia, que va sepultar la ciutat d’Armero, encara ressona amb les seves tràgiques conseqüències i la imatge icònica d’una nena, Omaira Sánchez.

On es troba el Nevado del Ruiz?

El Nevado del Ruiz és un volcà actiu que forma part de la Cordillera Central dels Andes, a Colòmbia, situat als límits dels departaments de Caldas i Tolima, a uns 169 km de Bogotà. És un dels volcans més actius del país i d’Amèrica del Sud.

L’erupció i els lahars

La nit del 13 de novembre de 1985, després de gairebé 69 anys d’inactivitat, el Nevado del Ruiz va entrar en erupció. L’erupció va ser relativament petita en volum, però l’escalfor va ser suficient per fondre prop del 10% de la seva glacera de neu i gel. Això va provocar una sèrie de lahars (allaus de fang, roca i escombres) que varen baixar pels rius de les valls a gran velocitat.

La més devastadora d’aquestes colades de fang va ser la que va arribar a la ciutat d’Armero, situada a uns 48 km del volcà, a les 23:30. El lahar va arrasar pràcticament la totalitat del municipi.

Mesures preses, víctimes i desplaçats

Les autoritats havien rebut advertiments científics sobre l’activitat volcànica i el risc de lahars mesos abans. No obstant això, les mesures preventives varen ser insuficients i tardanes. Hi va haver desinformació i una manca de coordinació que va fer que molts residents tornassin a ca seva hores abans de l’erupció.

• Morts: Es calcula que van morir entre 23.000 i 25.000 persones, convertint-se en el desastre volcànic més mortífer del segle XX a Amèrica del Sud.
• Destrucció: La ciutat d’Armero va ser totalment destruïda i milers d’habitatges més van quedar malmesos en altres municipis com Chinchiná i Villamaría.
• Damnificats/Desplaçats: El nombre de damnificats directes va ascendir a uns 65.000, i es van comptabilitzar al voltant de 230.000 damnificats en total, molts dels quals van haver de ser reubicats.

Conseqüències encara presents

Quatre dècades després, Armero és un camp sant, declarat lloc de memòria. Les conseqüències de la tragèdia continuen sent visibles:

1. Armero és una ciutat fantasma: la zona zero d’Armero és avui un cementiri a cel obert i una destinació de pelegrinatge.

2. Gestió de riscos: la tragèdia va comportar una revisió profunda de la gestió de riscos i desastres naturals a Colòmbia, creant el Sistema Nacional per a la Prevenció i Atenció de Desastres (SNPAD).

3. Vigilància volcànica extrema: el Nevado del Ruiz continua sota una vigilància constant per prevenir futures catàstrofes.

4. Impacte psicològic: Moltes de les 4.000 persones que van sobreviure encara viuen amb el trauma de la pèrdua de familiars i la desaparició de la seva llar.

Omaira Sánchez: El rostre de la tragèdia

Dins d’aquest panorama desolador, la història d’Omaira Sánchez Garzón, una nena de 13 anys d’Armero, es va convertir en el símbol de la tragèdia i del fracàs en el rescat.

Omaira va quedar atrapada a les runes de casa seva, amb el cos submergit fins al coll en un bassal de lodo. Els bucejos van descobrir que les seves cames estaven presoneres sota una llosa de formigó amb el braç de la seva tieta morta enganxat. Va romandre en aquesta agonia durant gairebé 60 hores.

L’agonía d’Omaira es va retransmetre en directe, i en aquest punt va entrar en joc el paper de TVE. Un equip de Televisió Espanyola, amb el càmera Evaristo Canete al capdavant, va ser un dels primers a arribar i filmar la dramàtica situació de la nena. Les seves imatges van donar la volta al món, convertint una catàstrofe natural en un fenomen televisiu d’abast global.

La seva imatge, amb la mirada fixa i la resignació reflectida en els ulls després de dies de patiment i un rescat impossible per la falta d’equipament adequat, va capturar l’atenció de la comunitat internacional i va servir per conscienciar sobre la necessitat d’ajuda humanitària. El fotògraf Frank Fournier va capturar la famosa fotografia d’Omaira, que guanyaria el premi World Press Photo de l’Any 1986. La seva mort, probablement per hipotèrmia i gangrena, va ser gairebé retransmesa, forçant el món a mirar l’horror de prop.

Aquesta tragèdia, doncs, no només va sepultar una ciutat sota la cendra i el fang, sinó que va exposar al món la indefensió davant la natura i la cruel urgència d’aprendre dels desastres naturals viscuts per poder prevenir-los i salvar vides.