Avui, 14 de novembre, volem traslladar-nos al cor del segle XIX, una època marcada per l’auge de l’Imperialisme, per a rememorar l’inici d’una efemèride històrica amb conseqüències que encara avui ressonen arreu del món: l’obertura de la Conferència de Berlín.

Tot i que l’Acta General es va signar posteriorment, el 14 de novembre de 1884 marca el dia en què els representants de catorze països –cap d’ells africà– es van asseure a la taula de negociacions convocats pel Canceller alemany, Otto von Bismarck. L’objectiu oficial era noble: garantir la lliure navegació pels rius Congo i Níger i suprimir l’esclavitud. L’objectiu real, però, era molt més cru: posar ordre en la cursa desenfrenada per colonitzar i repartir-se el continent africà.

La «cursa per Àfrica»

Per entendre la Conferència de Berlín, cal situar-se en l’ambient del segle XIX. La Segona revolució industrial havia disparat la demanda de matèries primeres (cautxú, cotó, minerals) i la necessitat de nous mercats on vendre els productes manufacturats. Àfrica, amb els seus vastos recursos i la seva escassa presència europea a l’interior, es va convertir en el gran premi.

Potències com la Gran Bretanya i França ja tenien importants colònies, però l’acabada d’unificar Alemanya i la petita Bèlgica (amb el seu ambiciós Rei Leopold II) també volien la seva part del pastís. Aquesta competició sense regles estava generant tensions internacionals que podien desembocar en una guerra a gran escala a Europa. Per tant, Bismarck va idear la Conferència com una manera de «civilitzar» el procés d’espoli mitjançant un acord internacional.

Què va acordar la Conferència de Berlín?

Durant gairebé quatre mesos, fins al febrer de 1885, els països europeus (Alemanya, Àustria-Hongria, Bèlgica, Dinamarca, Espanya, Estats Units –sense interès territorial directe, però present–, França, Gran Bretanya, Itàlia, Països Baixos, Portugal, Rússia, Suècia-Noruega i l’Imperi Otomà) van traçar els principis que regirien l’ocupació d’Àfrica.

Els acords més rellevants, que van donar validesa legal a la dominació europea, van ser dos:

1. Principi d’ocupació efectiva: El més transcendental. Estipulava que una potència només tindria dret a un territori si demostrava una «ocupació efectiva» d’aquest. Això volia dir que ja no n’hi havia prou amb posar una bandera a la costa, sinó que calia tenir presència militar, administrativa i econòmica real. Aquest principi va provocar que els europeus es llancessin, literalment, a una cursa violenta cap a l’interior d’Àfrica per delimitar i prendre possessió del màxim territori possible abans que els altres.
2. Lliure comerç i navegació: Es va garantir la neutralitat i llibertat de comerç a les conques dels rius Níger i Congo. Aquest punt, aparentment positiu, beneficiava principalment les potències, que així s’asseguraven l’accés a les rutes comercials africanes.

Les conseqüències: L’herència de les Línies Rectes.

La Conferència de Berlín és l’exemple més clar de com les decisions preses en un despatx, lluny de la realitat que afecten, poden canviar el destí de continents sencers.

Quan la Conferència va començar, només el 10% d’Àfrica estava sota control europeu. Quan va acabar, i gràcies a l’impuls del principi d’ocupació efectiva, es va accelerar un procés conegut com el «Repartiment d’Àfrica» (o Scramble for Africa). El 1914, poc abans de la Primera Guerra Mundial, el 90% del continent estava sota domini d’una potència europea, amb l’excepció d’Etiòpia i Libèria.

Les conseqüències van ser desastroses per a la població africana:

• Fronteres artificials: Les noves fronteres colonials es van traçar amb una precisió geomètrica (moltes línies rectes al mapa, sense tenir en compte el terreny). Aquestes línies van dividir ètnies, llengües i sistemes polítics tradicionals i, alhora, van unir grups que eren històricament rivals en un mateix territori administratiu.
• Explotació de recursos i persones: Els recursos naturals van ser explotats sense miraments en benefici exclusiu de les metròpolis. El cas més extrem va ser el de l’Estat Lliure del Congo, que la Conferència va permetre que fos propietat personal de Leopold II de Bèlgica i on es van cometre atrocitats massives per extreure cautxú.
• Desestabilització postcolonial: Quan els països africans van obtenir la independència a mitjan segle XX, es van veure obligats a mantenir aquestes fronteres artificials, sovint conflictives. Moltes de les guerres civils i inestabilitats polítiques que han patit països africans tenen les seves arrels directes en les línies traçades a Berlín el 1884.

Reflexió Final

El 14 de novembre ens obliga a entendre que la Història no és només una llista de fets a memoritzar, sinó una cadena de decisions. La Conferència de Berlín és un cas d’estudi perfecte per analitzar l’Imperialisme, l’ambició de les potències mundials i les devastadores conseqüències d’ignorar la humanitat i la diversitat cultural d’un continent sencer. Quan mireu un mapa polític d’Àfrica, recordeu sempre que moltes d’aquestes línies rectes van començar a dibuixar-se un dia com avui, el 14 de novembre de 1884, i que aquelles decisions d’abans continuen determinant el present.

Fins a la propera efemèride!