Fa exactament vuitanta-cinc anys, va marcar un abans i un després en la història de l’animació, el cinema i, fins i tot, la forma en què entenem la relació entre la imatge i la música. El 13 de novembre de 1940 s’estrenava a Nova York una pel·lícula que trencava tots els motlles: Fantasia, de Walt Disney.

Però, per què hauria d’interessar-vos aquesta pel·lícula a vosaltres, estudiants de secundària i públic general, en ple segle XXI? Senzillament, perquè Fantasia no és només un clàssic; és una lliçó magistral d’innovació, d’experimentació artística i d’aposta per l’educació cultural a través d’un format, l’animació, que molts encara subestimaven.

Què va fer Fantasia tan innovadora?

En la dècada de 1930, Walt Disney ja era un nom conegut gràcies a l’èxit de Mickey Mouse i les seves primeres pel·lícules de llargmetratge, com Blancaneu i els Set Nanets (1937). Però Disney tenia una ambició: elevar l’animació a la categoria d’art seriós. I per fer-ho, va idear un projecte inusual: una pel·lícula sense una trama contínua, sense diàlegs (més enllà del presentador i la interacció entre els personatges animats i l’orquestra), que utilitzés animacions per il·lustrar i reinterpretar algunes de les peces més conegudes de la música clàssica.

El propòsit no era fer un simple videoclip. L’objectiu era introduir el gran públic, i especialment el públic jove, a compositors com Bach, Txaikovski, Stravinski, Beethoven, Ponchielli, Mússorgski i Schubert, fent servir el poder visual de l’animació.

La revolució sonora: Fantasound

L’aposta de Fantasia no va ser només visual i conceptual, sinó també tècnica. Disney i el seu equip van considerar que la música clàssica mereixia ser escoltada amb una qualitat i immersió sense precedents. Així va néixer el Fantasound.

El Fantasound va ser un sistema de so estereofònic primitiu i experimental, desenvolupat específicament per a la pel·lícula. En aquell moment, les sales de cinema només disposaven de so monoaural, on tots els sons provenien d’un únic punt. El Fantasound, en canvi, utilitzava diversos altaveus col·locats al voltant de la sala per crear una experiència de so envolvent. Per primera vegada, l’espectador podia sentir com l’orquestra es movia, com les notes venien d’un costat i d’un altre, afegint una nova dimensió a l’experiència cinematogràfica.

Tot i que el Fantasound era massa costós i complicat d’implementar a gran escala (només es va instal·lar en una dotzena de sales per a l’estrena inicial), va ser un precursor directe dels sistemes de so estereofònic i surround que avui dia donem per descomptats al cinema i fins i tot a les nostres cases. És un exemple clar de com l’art, quan s’uneix a la tecnologia, pot avançar-se al seu temps.

El cànon de la imaginació: Les peces més emblemàtiques.

La pel·lícula està estructurada en vuit segments, cadascun amb una peça musical i una història animada pròpia. Alguns d’aquests segments s’han convertit en icones culturals:

1. «L’Aprenent de Bruixot» de Paul Dukas: Aquest és, sense cap mena de dubte, el segment més famós. Hi veiem Mickey Mouse provant de fer màgia, de forma maldestra, utilitzant el barret del bruixot. L’escena de les escombres que, incansables, porten aigua, ha transcendit generacions i il·lustra perfectament la força de la música per acompanyar una narrativa visual i humorística.
2. «La Consagració de la Primavera» d’Igor Stravinski: Un dels segments més foscos i sorprenents. En lloc de seguir la història de dansa original de Stravinski, Disney opta per una narració de la formació de la Terra, des de les primeres cèl·lules fins a l’extinció dels dinosaures. Aquest segment és un pont sorprenent entre l’art i la ciència, utilitzant la música moderna per a un tema èpic.
3. «La Simfonia Pastoral» de Ludwig van Beethoven: Una adaptació colorista i mitològica, amb centaures, cupidos i déus grecs. És una visió idíl·lica i una mica kitsch, però que transmet una sensació de pau i natura.
4. «Una Nit a la Muntanya Pelada» de Modest Mússorgski / “Ave Maria” de Franz Schubert: Aquest contrast és el clímax emocional de la pel·lícula. Primer, una espectacular i terrorífica celebració de la foscor i el Mal liderada pel dimoni Chèrnobog, a la nit. Després, amb l’arribada de l’alba, l’escena es fon en la serenitat i l’esperança de l’Ave Maria de Schubert. Aquest final és una demostració de la capacitat del cinema i la música de tocar extrems emocionals.

Un pont entre l’educació i l’entreteniment

L’impacte de Fantasia en l’educació cultural no es pot subestimar. Per a milions de persones, va ser la primera vegada que escoltaven aquestes obres mestres de la música clàssica. En lloc de veure la música clàssica com una cosa avorrida o reservada a una elit, Disney la va fer accessible, visual i emocionant.

Aquesta pel·lícula ens recorda que la cultura és un vehicle d’aprenentatge constant. Com a estudiants, us convido a veure Fantasia no només com una peça d’entreteniment, sinó com una oportunitat per:

• Descobrir la música clàssica: Permeteu que aquestes melodies i harmonies us expliquin històries. Fixeu-vos com l’animació interpreta el ritme, el to i l’emoció de cada composició.
• Analitzar la narrativa visual: Estudieu com els animadors utilitzen el color, la forma i el moviment per crear una història sense necessitat de paraules, només guiat per la música.
• Valorar la innovació tècnica: Penseu en l’atreviment que va suposar desenvolupar un sistema de so propi només per a una pel·lícula. Aquesta mentalitat de pioner és la que fa avançar el món, tant en l’art com en la ciència.

Fantasia va ser un risc artístic i financer per a Disney en el seu moment, i no va tenir un èxit immediat, sobretot a causa del cost del Fantasound i l’esclat de la Segona Guerra Mundial. Però amb els anys, va ser revalorada com una autèntica obra d’art i una fita tècnica.

Avui, 85 anys després, l’esperit de Fantasia continua viu: la unió inesperada de la música, l’art i la tecnologia per expandir els nostres horitzons. Així que, aquest 13 de novembre, celebrem l’aniversari d’un film que, amb escombres ballarines i dinosaures, ens va ensenyar que la imaginació no té límits, i que la música clàssica és tan visual com qualsevol altre art.