El 9 de novembre de 1989, el món va ser testimoni d’un dels esdeveniments més emblemàtics del segle XX: la caiguda del Mur de Berlín. Però és el 10 de novembre quan realment es va començar a fer efectiva la seva destrucció física, amb milers de berlinesos armats amb pics i martells que van començar a enderrocar aquesta barrera que havia dividit no només una ciutat, sinó tot un continent durant gairebé tres dècades.

Un mur que va dividir un món

Per entendre la transcendència d’aquest moment, cal remuntar-nos a l’any 1961. Després de la Segona Guerra Mundial, Alemanya va quedar dividida en quatre zones d’ocupació controlades per les potències aliades: Estats Units, Regne Unit, França i la Unió Soviètica. Berlín, situada en ple territori soviètic, també va ser dividida en quatre sectors. Aquesta divisió va esdevenir permanent quan les tensions entre l’Occident capitalista i l’Orient comunista es van intensificar, donant lloc a la Guerra Freda.

La nit del 12 al 13 d’agost de 1961, el govern de la República Democràtica Alemanya (RDA), controlat per la Unió Soviètica, va començar a construir un mur que separaria Berlín Oriental de Berlín Occidental. Oficialment, el règim comunista afirmava que el mur protegiria la població de la «influència feixista» de l’Occident. La realitat, però, era ben diferent: el mur pretenia aturar l’èxode massiu de ciutadans que fugien del sistema comunista cap a la llibertat de l’Occident.

Viure a l’ombra del mur

Durant 28 anys, el Mur de Berlín va ser molt més que una barrera física de formigó de 155 quilòmetres de llargada i 3,6 metres d’alçada. Era un símbol tangible de la divisió ideològica que separava el món en dos blocs antagònics. Les famílies van quedar separades d’un dia per l’altre. Amics, parents i fins i tot parelles es van veure obligats a viure en mons completament diferents, separats per uns pocs metres que semblaven infranquejables.

Les autoritats de la RDA van implementar mesures de seguretat draconianes per evitar que els seus ciutadans travessessin el mur cap a l’Occident. Es van construir torres de vigilància, es van instal·lar focus potents, tanques de filferro i mines antipersones, i es va establir una «franja de la mort» on els guàrdies tenien ordre de disparar a matar qualsevol persona que intentés escapar. Es calcula que entre 136 i 245 persones van morir intentant creuar el mur, encara que les xifres exactes continuen sent objecte de debat.

Els vents de canvi

A finals dels anys vuitanta, la Unió Soviètica experimentava canvis profunds sota el lideratge de Mikhaïl Gorbatxov, qui va impulsar polítiques de reforma conegudes com a perestroika (reestructuració) i glasnost (transparència). Aquestes reformes van inspirar moviments democràtics a tot el bloc de l’Est, i la RDA no en va ser una excepció.

Durant l’estiu i la tardor de 1989, milers de ciutadans de l’Alemanya Oriental van començar a fugir cap a l’Occident a través d’altres països del bloc comunista com Hongria i Txecoslovàquia. Simultàniament, a Berlín Oriental i altres ciutats de la RDA, es van organitzar manifestacions multitudinàries demanant llibertat i reformes democràtiques. La pressió popular era imparable.

La nit màgica del 9 de novembre

El 9 de novembre de 1989, en una roda de premsa confusa, el portaveu del govern de la RDA, Günter Schabowski, va anunciar que els ciutadans de l’Alemanya Oriental podrien viatjar lliurement a l’Occident. Quan un periodista li va preguntar quan entraria en vigor aquesta mesura, Schabowski, que no estava ben informat, va respondre: «Segons el meu coneixement… immediatament, sense demora».

La notícia es va estendre com la pólvora. Milers de berlinesos es van dirigir als punts de control del mur. Els guàrdies fronterers, desbordats i sense instruccions clares, finalment van obrir les barreres. Fou un moment d’eufòria indescriptible. Persones de tots dos costats del mur es van abraçar, van plorar d’alegria i van celebrar juntes el final d’una era fosca.

El 10 de novembre: comença la destrucció

L’endemà, el 10 de novembre de 1989, berlinesos de totes les edats van arribar al mur amb eines improvisades. Pics, martells, tisores… qualsevol cosa servia per arrencar trossos d’aquell monument a l’opressió. Les imatges de persones colpejant el mur, enfilant-se per sobre d’ell i celebrant la seva destrucció van fer la volta al món, convertint-se en un símbol universal de llibertat i esperança.

La caiguda del Mur de Berlín no només va significar la reunificació d’una ciutat i, posteriorment, d’un país (Alemanya es va reunificar oficialment el 3 d’octubre de 1990), sinó que va marcar el començament del final de la Guerra Freda. En els mesos i anys següents, els règims comunistes de l’Europa de l’Est van caure un darrere l’altre, i el 1991, la mateixa Unió Soviètica es va desintegrar.

Lliçons per al present

Avui, més de tres dècades després, la caiguda del Mur de Berlín continua sent una lliçó poderosa sobre la força de la llibertat i la determinació humana. Ens recorda que cap mur, per alt que sigui, pot contenir indefinidament l’anhel de llibertat d’un poble. També ens ensenya que el diàleg, la paciència i la solidaritat internacional són eines fonamentals per superar les divisions.

Per als joves d’avui, que han crescut en un món sense el Mur de Berlín, pot resultar difícil imaginar una Europa dividida per barreres ideològiques. Però és precisament per això que és tan important recordar aquesta efemèride: per comprendre d’on venim, valorar les llibertats de què gaudim i mantenir-nos vigilants davant qualsevol intent de construir nous murs, siguin físics siguin mentals.

El 10 de novembre de 1989, el món va veure com la història prenia un gir definitiu. Les imatges d’aquells dies continuen inspirant-nos i recordant-nos que, quan els pobles s’uneixen per un objectiu comú, fins i tot les barreres més sòlides poden caure.

Fins a la següent efemèride!