Avui, 8 de novembre, commemorem una efemèride que va canviar per sempre el concepte d’accés a la cultura i l’art. Tal dia com avui, però de l’any 1793, en plena efervescència de la Revolució Francesa, s’obria al públic a París el Musée Central des Arts, l’actual i mundialment famós Museu del Louvre. Aquesta obertura no va ser un simple acte administratiu, sinó un gest polític i cultural colossal que va democratitzar l’art i va establir un nou paradigma museístic.

L’art per al poble: una idea revolucionària

El Louvre, abans de ser un museu, era un palau reial. Durant segles, les seves sumptuoses sales havien estat la residència de monarques francesos, des de Felip August fins a Lluís XIV (qui va traslladar la cort a Versalles, deixant el Louvre com a lloc d’exposició de la col·lecció reial i residència d’artistes). La seva transformació en un museu públic és inseparable dels ideals de la Revolució Francesa de 1789: llibertat, igualtat i fraternitat.

La Revolució va veure en el patrimoni de l’Antic Règim (les col·leccions de la Corona, l’Església i els nobles exiliats) no una propietat privada, sinó un tresor nacional que pertanyia a tots els ciutadans. L’obertura del Louvre era la materialització d’aquesta visió: l’art ja no seria un luxe reservat a la reialesa i l’elit, sinó un bé col·lectiu, una eina educativa per a la nova nació i un símbol de la grandesa i continuïtat de la cultura francesa.

L’objectiu principal era clar: crear una institució que servís tant per a la instrucció pública com per a la inspiració dels artistes. Aquesta idea del museu com a eina pedagògica i motor de la creativitat era profundament moderna.

El context històric: enmig del terror

És fascinant notar que l’obertura del Louvre va tenir lloc el 8 de novembre de 1793, en un dels períodes més turbulents de la Revolució, conegut com el Terror. Només unes setmanes abans, la reina Maria Antonieta havia estat guillotinada, i la ciutat era un polvorí polític. Malgrat el caos i la violència, el Comitè de Salvació Pública va continuar amb la fundació del museu, demostrant la importància cabdal que atorgaven a la cultura i a la construcció d’una nova identitat nacional.

El decret de 1792 ja havia establert que el palau seria un lloc dedicat a les arts, però la inauguració de 1793 va ser el resultat d’un esforç frenètic per inventariar i exhibir les obres confiscades.

L’exposició inicial: Un tresor naixent

Quan el Museu Central de les Arts va obrir les portes per primera vegada, la col·lecció no era tan vasta ni estava tan organitzada com l’actual, però ja era impressionant. Es van exposar unes 537 pintures i 184 escultures, principalment obres mestres de la col·lecció reial, incloent-hi peces icòniques que avui coneixem bé. Aquestes obres, que havien estat visibles per a un cercle molt reduït, es van convertir de cop i volta en el patrimoni visual del ciutadà comú.

L’exposició es va centrar en la Grand Galerie, una ala espectacular dissenyada per albergar les grans pintures. Inicialment, però, el museu només obria els caps de setmana per al públic en general; els altres dies de la setmana estaven reservats als artistes per tal que poguessin estudiar i copiar les obres mestres, reforçant així el seu paper com a acadèmia pràctica.

L’Evolució d’un gegant: De Museu Nacional a universal.

El Louvre va néixer amb un concepte de nacionalisme cultural, però amb el temps va evolucionar cap a una visió més àmplia. Durant l’era napoleònica, sota el nom de Musée Napoléon, la col·lecció va créixer exponencialment amb les obres espoliades durant les campanyes militars de l’emperador per Europa (tot i que moltes d’aquestes obres van ser retornades als seus països d’origen després de la caiguda de Napoleó).

Aquesta expansió, tot i ser controvertida, va fonamentar la imatge del Louvre com un museu universal, un lloc on es podien contemplar les grans civilitzacions i èpoques de la història de l’art. Amb el pas dels segles, la col·lecció s’ha enriquit amb adquisicions, donacions i llegats, fins a arribar a les gairebé 35.000 obres que s’exhibeixen actualment.

El Louvre ja no és només un museu francès, sinó un centre neuràlgic de la història de la humanitat, casa de la Mona Lisa de Leonardo da Vinci, la Venus de Milo grega o l’Escriba assegut egipci.

El Louvre va ser un dels primers grans museus nacionals oberts al públic, inspirant la creació d’institucions similars arreu del món, com el British Museum de Londres o el Metropolitan Museum of Art de Nova York. Va institucionalitzar el concepte que el patrimoni artístic és un dret i una responsabilitat col·lectiva.

Avui, quan pensem en el Louvre, pensem en la seva icònica piràmide de cristall de I.M. Pei, una porta moderna que dona accés a la història,o en el recent robatori de les joies en una de les sales amb una motoserra a ple dia. Però hem de recordar que aquesta història va començar fa 232 anys amb un esperit revolucionari: la idea radical que la bellesa i el coneixement havien de ser accessibles a tothom.