Avui recordem una data de gran transcendència en la història de Cuba i d’Espanya: el 7 de novembre de 1886. Aquell dia, a la darrera colònia espanyola a les Amèriques, es va produir la proclamació definitiva de l’abolició de l’esclavitud. Aquesta efemèride marca la fi d’un sistema d’explotació que havia estat el motor de l’economia de plantació cubana durant segles, especialment la de la canya de sucre, i que havia generat un profundíssim dolor i injustícia. No obstant això, la història de l’abolició cubana és complexa i reflecteix una llibertat que va ser més gradual i condicionada del que es podria pensar.

De l’esclavitud al «Patronat»

La decisió de 1886 no va ser un raig de llum sobtat, sinó el final d’un procés que es va allargar durant anys, ple de resistències i passos intermedis. L’Espanya de la Restauració no va abolir l’esclavitud a Cuba d’un sol cop, sinó que va implementar un sistema transitori el 1880 a través de la Llei de l’Abolició de l’Esclavitud.

Aquesta llei, promulgada pel rei Alfons XII, declarava la fi de l’estat d’esclavitud, però el substituïa pel règim del “Patronat”. Els antics esclaus, anomenats ara «patrocinats», no esdevenien immediatament lliures, sinó que passaven a estar sota el patronat dels seus antics amos durant un període de vuit anys.

El «Patronat»: una Llibertat a mig fer

El Patronat era, en essència, una forma de servitud remunerada i limitada. Sota aquest règim:

• El patró (l’antic amo) conservava el dret a utilitzar el treball dels patrocinats.
• El patró tenia l’obligació de mantenir-los, vestir-los, assistir-los en cas de malaltia i donar ensenyament als menors.
• El patrocinat havia de rebre un estipendi mensual (un salari molt baix, d’un a tres pesos, segons l’edat), una de les principals diferències legals amb l’esclavitud.

Aquest sistema va ser molt criticat tant pels abolicionistes (que el veien com una continuació de l’esclavitud) com pels mateixos patrons, que sovint es queixaven de la pèrdua de control absolut sobre la mà d’obra i, encara pitjor per a ells, de la necessitat de pagar un sou, per simbòlic que fos. La realitat era que, per a molts patrocinats, les condicions de vida i de treball van canviar poc, i el Patronat va actuar com un mecanisme de subjecció al treball de les plantacions, fonamental per a la indústria sucrera cubana.

La Decisió Final: 7 d’octubre de 1886 i la proclamació

La ineficàcia del Patronat per garantir una transició pacífica i justa, les pressions del moviment abolicionista espanyol (amb figures destacades com Emilio Castelar) i, sobretot, la necessitat de l’Estat espanyol de guanyar-se el suport de la població negra i mulata enfront dels creixents moviments independentistes cubans, van precipitar la decisió final.

La Reial Ordre del Ministeri d’Ultramar del 7 d’octubre de 1886 va ser el document que va suprimir definitivament el Patronat. Aquesta ordre avançava el final del sistema d’aprenentatge forçós, que teòricament havia d’acabar el 1888, i atorgava la llibertat completa als patrocinats.

Tot i que la data de la Reial Ordre és el 7 d’octubre, la proclamació i l’aplicació efectiva d’aquesta llibertat es commemora tradicionalment al voltant del 7 de novembre de 1886. Així doncs, aquella data de novembre esdevé el moment simbòlic i real en què milers de persones van deixar de ser, legalment, propietat d’altres, posant en pràctica la llibertat que se’ls havia promès sis anys abans.

Conseqüències i l’herència de la llibertat

L’abolició de 1886 va ser un triomf moral i legal, però no va significar automàticament la fi de la discriminació ni l’inici de la igualtat social per als antics esclaus.

Un cop lliures, els antics esclaus van haver d’integrar-se en una societat amb un fort arrelament racista i amb poques oportunitats laborals fora de les plantacions. Molts terratinents van continuar emprant pràctiques d’explotació sota les noves regles del joc capitalista, utilitzant les lleis contra la vagància i els baixos salaris com a mecanismes de control.

No obstant això, la llibertat legal va obrir la porta a l’organització i la lluita política. L’any següent, el 1887, es va fundar el Directori Central de les Societats de la Raça de Color per representar legalment i coordinar els interessos de la població afrodescendent de l’illa, un pas crucial cap a la dignitat i els drets civils.

A més, la població negra i mulata, amb la llibertat legal sota el braç, va tenir un paper cabdal en les guerres d’independència cubana que s’acostaven, demostrant amb la seva sang el seu dret a ser ciutadans plens i lliures en una Cuba sense el domini espanyol. L’ideal d’una Cuba lliure es va lligar indissolublement al de la Cuba igualitària.

Cuba, juntament amb el Brasil (que va abolir l’esclavitud el 1888), va ser un dels últims territoris d’Amèrica a eliminar legalment aquesta pràctica. El 7 de novembre de 1886, doncs, no només és la data de la llibertat cubana, sinó també el punt final d’una de les èpoques més fosques de la història colonial a l’hemisferi occidental.