Avui, 6 de novembre, commemorem una efemèride que va marcar un abans i un després en la història de la colonització d’Amèrica del Nord. Aquell dia de 1528, a les inhòspites costes del que avui coneixem com a Texas, el conqueridor espanyol Álvaro Núñez Cabeza de Vaca posava peu a terra després d’un naufragi catastròfic. Va ser el primer europeu conegut a trepitjar el territori texà, però la seva arribada no va ser un triomf, sinó l’inici d’una de les odissees de supervivència més extraordinàries de l’era dels descobriments, un viatge que el transformaria profundament i el faria escriure una de les cròniques més humanes i sorprenents de l’època: Naufragis.

L’expedició de Pánfilo de Narváez: Una crònica de desastres.

Cabeza de Vaca no va arribar a Amèrica amb la intenció de naufragar, és clar. La seva presència a la costa del Golf de Mèxic era part de la desastrosa expedició de Pánfilo de Narváez, una aventura ambiciosa, però mal planificada, que va partir de Sanlúcar de Barrameda el juny de 1527. L’objectiu era conquerir i colonitzar La Florida, una terra de la qual només es tenia un coneixement superficial i vagament mític.

Álvaro Núñez ostentava el càrrec d’algutzir major i tresorer reial, un rol que li atorgava una posició de poder, però que aviat esdevindria irrellevant davant la magnitud de la catàstrofe. Després de tocar terra a la badia de Tampa (Florida) l’abril de 1528, Narváez va prendre la fatídica decisió de separar les forces: la major part de la tropa marxaria per terra cap a l’interior, mentre els vaixells seguien la costa. La terra, però, no era l’imperi ric que esperaven, sinó pantans, boscos densos i tribus indígenes hostils.

Sense trobar or ni grans ciutats i amb la tropa delmada per la fam, les malalties i els atacs, els expedicionaris van arribar al setembre a la costa, prop de la desembocadura del riu Apalachicola. Desesperats, van forjar cinc barcasses amb els pocs materials que tenien (els estrips dels cavalls, les camises per a veles, la saba de pi per calafat), amb la intenció de navegar cap a l’oest, cap a Pánuco (Mèxic), on suposaven que hi havia assentaments espanyols.

Galveston: L’”Illa del Mal Fet”

Les barcasses, fràgils i sobrecarregades, van ser arrossegades pels corrents del Golf. L’expedició va patir un nou desastre. Una tempesta va dispersar les embarcacions, i la de Narváez es va perdre, morint el governador ofegat. Finalment, a principis de novembre de 1528, una de les barcasses, on anava Cabeza de Vaca i una seixantena d’homes, va ser arrossegada pels forts vents fins a una illa llarga i estreta, que avui s’identifica majoritàriament com a Galveston, a Texas.

Dels gairebé 600 homes que havien sortit d’Espanya, només una vuitantena havien arribat a aquesta illa, i la majoria estaven greument malalts, desnodrits i desorientats. Cabeza de Vaca la va batejar com l’“Illa del Mal Fet” (Isla de Malhado), un nom que reflecteix el seu terrible destí.

Allà van ser trobats per membres de les tribus indígenes Capoque o Karankawa. Inicialment, la relació va ser d’una mútua sorpresa i, per als indígenes, de compassió. Els nàufrags, totalment indefensos, van rebre menjar i refugi. Però la seva situació es va deteriorar ràpidament: el fred, la fam i la desesperació van continuar fent estralls. Dels 80 supervivents inicials, només 15 van quedar amb vida poc després. I d’aquells, la majoria van morir o van ser fets esclaus.

Sis anys de captiveri i transformació

La vida d’Álvar Núñez Cabeza de Vaca i dels seus tres companys supervivents (Alonso del Castillo Maldonado, Andrés Dorantes de Carranza i l’esclau morisc Estebanico —el primer africà documentat que va posar els peus en el que avui és Estats Units) es va convertir en una lluita constant. Durant gairebé sis anys van viure en un captiveri seminòmada entre diverses tribus, patint privacions, nuesa i la humiliació de l’esclavitud.

Però aquesta tragèdia va ser el brou de cultiu d’una transformació. Per sobreviure, Cabeza de Vaca es va veure obligat a abandonar la seva identitat de conqueridor i a adoptar un rol completament nou: es va convertir en mercader i, posteriorment, en sanador.

Observant els rituals i les creences indígenes, i utilitzant la pregària cristiana, va començar a practicar una mena de xamanisme. Els seus èxits, sovint atribuïts a la suggestió o a la seva limitada habilitat mèdica (per exemple, cosint ferides), van atorgar als quatre europeus un estatus de respecte i temor entre les tribus. La figura de Cabeza de Vaca va passar de ser un conqueridor armat a un xaman desarmat, un mediador cultural que travessava les fronteres tribals per comerciar i curar.

La gran travessa i el retorn

Aprofitant el seu nou estatus, el 1534, els quatre homes van iniciar el que es convertiria en una travessia monumental. Van escapar de la costa i van caminar sense rumb fix cap a l’oest i el sud-oest, travessant a peu milers de quilòmetres, per territoris que avui són part de Texas, Nou Mèxic, Arizona i Mèxic.

El seu viatge va durar vuit anys des del naufragi i va suposar la primera exploració documentada d’una vasta regió de l’Amèrica del Nord. El febrer de 1536, van trobar-se amb un grup d’espanyols a Mèxic, prop del riu Sinaloa. El xoc cultural va ser mutual: els seus compatriotes es van quedar estupefactes en veure’ls, vestits amb pells i acompanyats d’indis, pràcticament assimilats.

El llegat de Cabeza de Vaca no és el d’una conquesta, sinó el d’una supervivència èpica i una crònica etnogràfica (Naufragis), que és un testimoni únic sobre les cultures indígenes del sud-oest americà abans de la colonització massiva. La seva història és un recordatori que, fins i tot en la més gran de les desfetes, es pot trobar una nova perspectiva i una transformació personal. El 6 de novembre de 1528, a l’Illa del Mal Fet, va néixer un dels exploradors més atípics de la història, un home que va veure el Nou Món no com un objecte de conquesta, sinó com un espai de coexistència.