Avui, 6 de novembre, commemorem una data que no només va canviar el mapa polític del nord d’Àfrica, sinó que va posar fi al darrer vestigi colonial d’Espanya i va obrir una ferida que encara avui continua oberta: l’inici de la Marxa Verda.

Fa mig segle, el 6 de novembre de 1975, un esdeveniment orquestrat des del Marroc va precipitar la crisi del Sàhara Occidental, la darrera província espanyola d’ultramar. Aquest episodi no es pot entendre sense contextualitzar la convulsa situació política de l’època: l’Espanya de Francisco Franco es trobava en els seus últims dies (el dictador agonitzava i moriria dues setmanes després), i el Marroc, amb el seu rei Hassan II, va aprofitar la feblesa de la potència administradora per aconseguir els seus objectius territorials.

El tauler de joc: un Sàhara en descolonització

El Sàhara Occidental, conegut aleshores com a Sàhara Espanyol, era un territori ric en fosfats (un recurs mineral estratègic) i amb una sortida atlàntica clau. Des de feia anys, l’Organització de les Nacions Unides (ONU) pressionava Espanya perquè dugués a terme la descolonització, preferentment a través d’un referèndum d’autodeterminació per a la població autòctona, els sahrauís.

Els sahrauís, organitzats sota el Front Polisario (constituït el 1973), ja lluitaven per la independència. Però el Marroc i Mauritània reclamaven la sobirania sobre el territori basant-se en vincles històrics anteriors a la colonització espanyola.

El 16 d’octubre de 1975, la Cort Internacional de Justícia de la Haia (CIJ) va emetre un dictamen: va reconèixer que existien certs vincles històrics entre les tribus sahrauís i el Marroc, i també amb Mauritània, però va sentenciar clarament que aquests vincles no eren suficients per justificar una sobirania territorial i, per tant, no podien impedir l’aplicació del principi d’autodeterminació.

El rei Hassan II, però, va tergiversar el dictamen de la CIJ i el va utilitzar com a pretext per justificar la seva acció.

L’enginy de Hassan II: L’Operació “Marxa Verda”

Hassan II va idear la Marxa Verda com una operació de pressió política i mediàtica sense precedents. Va ser una tàctica de “guerra híbrida” avant la lettre, que combinava la pressió civil amb la militar:

1. Mobilització civil (La Marxa Verda): Es va convocar uns 350.000 civils marroquins (homes, dones i nens) per dirigir-se des de Tarfaya cap a la frontera sud, entrant al Sàhara espanyol. Aquests manifestants, molts d’ells coaccionats, portaven llibres de l’Alcorà i banderes marroquines, donant a l’operació un caràcter pacífic i religiós davant el món.

2. L’avenç militar (L’altra marxa): Paral·lelament, i de forma molt més discreta, les Forces Armades Reials Marroquines (uns 25.000 soldats) van penetrar al territori per altres punts de la frontera est, en una veritable invasió militar. Aquesta era la força real que havia de consolidar l’ocupació.

El 6 de novembre de 1975, la Marxa Verda va traspassar la frontera.

L’estratègia era clara: posar en un compromís a les tropes espanyoles. Si l’exèrcit espanyol disparava contra una multitud de civils desarmats, la reacció internacional seria devastadora.

La Resposta d’Espanya i el Front Polisario

L’Espanya franquista, sumida en una crisi de règim, no estava en condicions de respondre. Les tropes espanyoles, malgrat estar ben equipades, van rebre l’ordre de retirada i no-intervenció per evitar un vessament de sang i, sobretot, per no comprometre la transició política que s’estava gestant a Madrid.

La Marxa Verda va suposar una ràpida negociació d’última hora:

• Acord Tripartit de Madrid (14 de novembre de 1975): Una setmana després, Espanya va signar un acord amb el Marroc i Mauritània pel qual s’abandonava l’administració del Sàhara i es cedia el control temporal del territori a aquests dos països, sense consultar la població sahrauí. Espanya, en paraules del Dret Internacional, va cometre una “traïció” al seu deure com a potència administradora i va ignorar la crida a l’autodeterminació.

• La Guerra Sahrauí: El Front Polisario no va acceptar l’acord i va declarar la guerra a les forces marroquines i mauritanes. Això va forçar una gran part de la població sahrauí a emprendre una fugida massiva cap a l’interior, fins a refugiar-se en els inhòspits camps de refugiats d’Algèria, on encara avui viuen desenes de milers de persones.

L’herència d’una injustícia

El 6 de novembre de 1975 marca un punt d’inflexió. La Marxa Verda va ser una maniobra de realpolitik que va aconseguir l’objectiu de Marroc de controlar la major part del Sàhara Occidental, però que va deixar un conflicte sense resoldre:

• El mur de la vergonya: Actualment, el territori està dividit per un llarg mur defensiu (el mur marroquí) que separa la part controlada pel Marroc de la controlada pel Front Polisario (la República Àrab Sahrauí Democràtica, RASD).

• Un territori no descolonitzat: Des del punt de vista del Dret Internacional, l’ONU continua considerant Espanya com la potència administradora de iure, ja que l’Acord de Madrid no va transferir la sobirania i el Sàhara Occidental roman a la llista de Nacions Unides de territoris no autònoms pendents de descolonització mitjançant un referèndum.

• La Lluita continuada: El poble sahrauí continua vivint, gairebé cinc dècades després, entre els territoris ocupats i els camps de refugiats, esperant el referèndum promès i la resolució del conflicte.

Recordar el 6 de novembre de 1975 no és només repassar la Història d’Espanya, sinó entendre l’origen d’un drama humanitari i polític que es viu molt a prop de les nostres costes. És una lliçó sobre la fragilitat de la pau, el poder de les estratègies geopolítiques i, sobretot, el deure ètic de la comunitat internacional de resoldre un conflicte basat en la legalitat i l’autodeterminació. És un dia per recordar el poble sahrauí i la seva resistència.