El calendari marca dates, però la història hi escriu drames. El 5 de novembre de 1807 és una d’aquelles efemèrides crucials i, malauradament, poc conegudes en la seva dimensió total. Aquell dia, a les estances del Reial Monestir de San Lorenzo de El Escorial, es va posar punt final –o, més ben dit, un punt i seguit– a un escàndol palatí que va commocionar la monarquia borbònica espanyola: la Conspiració d’El Escorial. El rei Carles IV perdonava la traïció del seu propi fill i hereu, el Príncep d’Astúries, Ferran VII. Aquest acte de clemència, més polític que paternal, no només va salvar la vida i la posició de Ferran, sinó que va accelerar la caiguda de la monarquia espanyola i va obrir la porta a la invasió napoleònica.

L’ambient tòxic de la Cort i el favoritisme

Per entendre la magnitud del que va passar, cal situar-se en l’ambient carregat i decadent de la Cort de Carles IV. El regnat estava dominat per una figura controvertida i odiada pel poble i per gran part de la noblesa: Manuel Godoy, el Príncep de la Pau. Godoy, un antic guàrdia de corps, havia ascendit meteòricament gràcies al seu estretíssim lligam amb la reina Maria Lluïsa de Parma i, per extensió, a la total confiança de Carles IV. De fet, actuava com un autèntic primer ministre amb poders gairebé absoluts.

Aquesta omnipresència de Godoy generava una profunda aversió, ja que molts a la Cort consideraven que controlava la corona i la política exterior, sovint amb decisions desastroses, com l’aliança amb la França napoleònica. El malestar es concentrava al voltant de l’hereu al tron, Ferran, un jove ambiciós i astut que va esdevenir ràpidament el far de l’oposició política.

La conspiració d’El Escorial (octubre de 1807)

La tensió va esclatar l’octubre de 1807. Ferran, instigat pel seu cercle de consellers conegut com el “partit fernandí” (format per nobles com el duc de l’Infantado o l’arquebisbe de Toledo), va decidir passar a l’acció. L’objectiu era clar: destronar el seu pare Carles IV, eliminar la influència de Godoy i prendre les regnes del poder.

La trama incloïa diversos elements:

1. Assegurar el suport de Napoleó: Ferran havia estat mantenint correspondència secreta amb l’emperador francès, intentant concertar un matrimoni amb una princesa de la família Bonaparte i, així, obtenir el suport militar de França contra Godoy i Carles IV.
2. Elaborar un pla de govern i arrestos: Es va descobrir un document, conegut com el “Codi de la Traïció”, on es detallava la futura composició del govern i, el més greu, les intencions d’arrestar i jutjar Godoy, la Reina i, possiblement, fins i tot Carles IV.

La conspiració va ser descoberta de manera accidental el 27 d’octubre. El mateix Carles IV va trobar unes cartes comprometedores a les estances del seu fill. El xoc per al monarca va ser devastador. No només era la traïció política, sinó la traïció personal del seu fill.

La detenció, la delació i la humiliació pública

L’endemà, 28 d’octubre, Ferran va ser arrestat i confinat a les seves estances d’El Escorial. Es va iniciar un procés judicial sumari. Carles IV, sentint-se traït i enfurismat, va emetre una Reial Declaració al poble espanyol, acusant el seu fill de traïció a la pàtria i al pare i posant en evidència el «més espantós atemptat» contra la Corona i la seva pròpia vida. Aquest fet va ser la primera vegada en segles que els draps bruts de la monarquia s’exposaven públicament d’aquesta manera.

El plet hauria pogut acabar amb l’execució de Ferran, segons les lleis de l’època contra la lesa majestat. No obstant això, Ferran va demostrar una covardia i una falta de caràcter sorprenents. En lloc de defensar-se amb dignitat, va optar per la delació i la humiliació. Va escriure diverses cartes al seu pare i a la seva mare, suplicant el perdó, confessant-se culpable, i el més important: delatant tots els seus col·laboradors i consellers, als quals va atribuir tota la culpa de la conspiració.

El perdó del 5 de novembre de 1807: Una decisió fatídica 🙏

I així arribem al 5 de novembre. Carles IV, davant la por de la reacció popular (el poble ja veia Ferran com un màrtir i el seu futur rei) i possiblement influït pel cor de pare i per Godoy (que temia que el judici continués descobrint més connexions i debilités encara més la Corona), va prendre la decisió: perdonar el seu fill.

La resolució es va comunicar a través d’una nova Reial Declaració. En ella, Carles IV expressava:

«La veu de la natura em desarma la mà, i tan aviat com el meu fill ha donat proves del seu penediment, jo el perdono.»

Aquest perdó, però, va tenir un alt preu. Mentre Ferran era alliberat, els seus col·laboradors (el «partit fernandí») varen ser jutjats i, encara que van resultar absolts a causa de les defenses legals i la manca de proves concloents, la majoria va ser desterrada.

Les conseqüències nefastes

El perdó d’El Escorial va ser molt més que un assumpte familiar. Va tenir conseqüències històriques catastròfiques:

1. Legitimació de Ferran: El poble va interpretar el perdó com una victòria de Ferran sobre Godoy i el seu pare. El Príncep va sortir de l’afer reforçat als ulls de l’opinió pública, que ja l’adorava com l’única esperança contra la decadència.
2. Debilitament de la Corona: La monarquia borbònica va quedar totalment desprestigiada. La imatge de Carles IV com un monarca feble, manipulat i incapaç de controlar la seva pròpia família es va consolidar.
3. El Camí cap a Aranjuez: L’escàndol va escalfar l’ambient. Cinc mesos més tard, el març de 1808, l’odi a Godoy va esclatar en el Motí d’Aranjuez. La pressió popular, amb el suport encobert de Ferran, va obligar Carles IV a abdicar a favor del seu fill.
4. Les Abdicacions de Baiona: La discòrdia familiar (pare contra fill) va ser l’excusa perfecta per a Napoleó. L’emperador va convocar Carles IV i Ferran VII a Baiona (França). Allà, aprofitant la debilitat i el conflicte, els va obligar a abdicar a favor seu per col·locar el seu germà, Josep I, al tron espanyol. L’ocupació francesa i la Guerra del Francès havien començat.

Si Carles IV hagués actuat amb la duresa que exigia la raó d’Estat el 5 de novembre de 1807, la història d’Espanya podria haver estat diferent. Però la seva clemència, basada en la “veu de la natura”, va ser la flama que va incendiar el polvorí, obrint un segle de guerres civils i inestabilitat política. El 5 de novembre no és només una data, és la prova que els drames familiars de la reialesa poden tenir un cost nacional incalculable.