Avui commemorem una data cabdal en la història del País Valencià, el 4 de novembre de 1519, el dia en què va esclatar o es va accelerar de forma significativa el moviment de les Germanies a la ciutat de València. Més que un simple aldarull, aquesta efemèride marca l’inici d’una profunda i complexa revolta social i política que sacsejaria el Regne de València (i posteriorment Mallorca) durant diversos anys, convertint-se en un dels episodis més rellevants de la convulsa Europa de principis del segle XVI.

Un còctel de greuges i tensions

Per entendre el naixement de les Germanies, cal dibuixar el panorama que es vivia al Regne de València. El segle XVI es va iniciar amb un còctel explosiu de factors:

1. Crisi de subsistències i pesta: La confluència d’una Gran Riuada el 1517 i un posterior rebrot de pesta (1518-1519) va generar una greu crisi econòmica i demogràfica. La fam i la misèria colpejaven especialment les classes populars urbanes i els llauradors.
2. Buit de poder i corrupció: La mort de Ferran el Catòlic (1516) i l’arribada del nou monarca, Carles I, que no va trepitjar València fins a les Corts de 1520, van provocar un buit de poder efectiu. Aquest fet va ser aprofitat per la noblesa i els alts funcionaris per augmentar la seva pressió sobre les classes populars i la burgesia mitjana, sovint a través de la corrupció i el clientelisme. La ciutat de València estava pràcticament governada per l’oligarquia, en detriment dels interessos dels gremis i el poble menut.
3. L’ambigüitat reial: El 1515, Ferran el Catòlic ja havia ordenat armar els gremis urbans per tal de defensar la costa valenciana de la creixent amenaça dels pirates barbarescos. Aquesta decisió, que inicialment cercava una autodefensa, va ser frenada per la noblesa i el virrei, que temien que armar el poble menut es convertís en una amenaça interna, com finalment va succeir. L’estiu de 1519, Carles I va reiterar l’ordre d’armar els gremis. Aquesta autorització reial de formar milícies es va convertir en l’espurna legal que els gremis necessitaven per organitzar-se més enllà de la defensa costanera.

El desencadenant del 4 de novembre

La data del 4 de novembre de 1519, tot i que en algunes fonts es parla d’inicis de la revolta al juliol, es relaciona amb un moment clau d’escalada: l’exigència de l’organització dels gremis i dels quarters de la ciutat de València per obtenir el reconeixement formal i la plena legalitat de la seva organització armada, coneguda com la Junta dels Tretze.

Liderat per figures com el mestre de gremi Joan Llorenç, l’artesà i teixidor Joan Castellví, més conegut com a Guillem Sorolla, i el sucrer Joan Caro, el moviment va guanyar força ràpidament. Aprofitant la marxa de bona part de la noblesa i les autoritats reials fora de la ciutat a causa d’un rebrot de pesta (que, paradoxalment, havia contribuït a la seva misèria), els agermanats van prendre el control de facto del Cap-i-Casal.

El moviment, organitzat a través dels gremis o Germanies (d’aquí el seu nom), tenia un programa inicialment moderat:

• Major Participació en el Govern Municipal: Trencar el monopoli oligàrquic de la noblesa i la burgesia patrícia en el govern de la ciutat.
• Eixugament del deute públic (Censals): La burgesia mitjana exigia mesures contra el deute que asfixiava la ciutat.
• Control del comerç del blat: Per evitar l’especulació i les crisis de subsistències, una mesura que afectava directament els poderosos mercaders italians.

El 28 de desembre de 1519, Carles I, des de Barcelona, i necessitat de calmar la situació abans de ser coronat emperador i marxar a Alemanya, va acabar reconeixent de forma oficial la Junta dels Tretze, atorgant-li una legalitat inèdita. Aquest reconeixement va ser una victòria aclaparadora per als agermanats i va consolidar la seva capacitat de govern paral·lel.

La radicalització i el conflicte civil

Aquesta legalitat inicial, però, no va durar. Amb la mort del moderat Joan Llorenç (1520), i davant la inflexibilitat de la noblesa i el virrei, el moviment es va radicalitzar sota el lideratge de figures com Vicent Peris. La revolta va deixar de ser només urbana per estendre’s al camp (la Marina, la Safor, l’Horta).

La Germania es va convertir en una guerra civil oberta (1521-1522), marcada per un fort component antisenyorial i, tràgicament, un component antireligiós contra la població mudèjar (musulmans subjectes a la noblesa), als quals es forçà a batejar-se. Aquesta acció, tot i ser popular, va ser condemnada pels sectors més il·lustrats i va restar suports al moviment.

La derrota final dels agermanats (caiguda de València el 1521, resistència final a Xàtiva i Alzira fins al 1522), va comportar una duríssima repressió per part del virrei Diego Hurtado de Mendoza.

Llegat i memòria

Les Germanies van ser una de les primeres grans revoltes populars de l’edat moderna europea, contemporània de les Comunitats de Castella (1520-1522). Van representar l’últim gran intent de la burgesia i els gremis de la Corona d’Aragó per prendre el poder i reformar les estructures medievals del Regne de València. El seu fracàs va consolidar el poder de la noblesa i del centralisme monàrquic, marcant un punt d’inflexió en la història valenciana.

Cinc segles després, el 4 de novembre de 1519, roman com el dia en què la veu dels gremis i el poble menut de València es va alçar, reclamant justícia social i participació política, un llegat de dignitat i lluita que mereix ser recordat i estudiat amb tota la seva complexitat.