El 3 de novembre és una data que, històricament, ha marcat diverses efemèrides electorals als Estats Units. Aquell dia 3 de novembre de 1908, William Howard Taft, el secretari de Guerra escollit a mà per Roosevelt, va derrotar el demòcrata William Jennings Bryan, obtenint la presidència i convertint-se en el 27è president dels Estats Units. La seva victòria va significar la continuïtat de l’era progressista iniciada pel seu predecessor i mentor, un llegat que, tot i això, no estaria exempt de controvèrsia ni d’una de les ruptures polítiques més sonades de la història del país.

L’ombra de Theodore Roosevelt: El camí del secretari de Guerra.

William Howard Taft (1857-1930) va ser un home amb una profunda inclinació pel món judicial, amb una carrera inicial que el va dur de jutge de la Cort Superior de Cincinnati al càrrec de Procurador General (Solicitor General) sota el president Benjamin Harrison. El seu somni professional sempre va ser asseure’s a la Cort Suprema dels Estats Units, una ambició que finalment assoliria, fent-lo l’únic nord-americà a haver exercit tant la presidència com el càrrec de Jutge Cap.

La seva trajectòria va fer un gir decisiu quan el 1904, Theodore Roosevelt, un amic i aliat polític, el va nomenar secretari de Guerra. Aquesta posició no només implicava la gestió de l’exèrcit, sinó que, donada la confiança de Roosevelt, va fer de Taft un emissari i confident clau en la política domèstica i exterior, incloent-hi la supervisió del canal de Panamà i l’administració de les Filipines (on Taft havia servit com a primer governador civil).

Quan Roosevelt va decidir no presentar-se a la reelecció el 1908, complint una promesa autoimposada, va promocionar activament Taft com el seu successor natural, assegurant la seva nominació republicana. La campanya de 1908 va ser, en molts aspectes, una extensió del progressisme de Roosevelt, i Taft va guanyar fàcilment, prometent continuar la reforma i la «destrucció de trusts» (monopolis).

Un mandat agitat: de progressista a conservador

El mandat de Taft (1909-1913) va començar amb la càrrega d’expectatives del seu predecessor, però aviat es va veure atrapat entre l’ala progressista i l’ala conservadora del Partit Republicà. Aquesta tensió, combinada amb el seu estil més deliberatiu i legalista, contrastava amb el dinamisme i l’instint polític de Roosevelt, fet que va generar friccions.

Un dels moments més divisoris va ser la seva gestió de l’Aranzel Payne-Aldrich de 1909. Tot i que Taft havia promès reduir les tarifes, la llei final que va signar va ser una revisió amb pocs canvis, decebent els progressistes que buscaven una reforma substancial. La controvèrsia es va agreujar amb l’afer Ballinger-Pinchot, un conflicte sobre la política de conservació de terres públiques que va portar al cessament de Gifford Pinchot, cap del Servei Forestal i amic íntim de Roosevelt. Aquesta acció va ser vista per molts com una traïció als principis progressistes de conservació.

Malgrat tot, l’administració Taft va tenir èxits notables que sovint queden eclipsats per la seva posterior disputa amb Roosevelt:

• Va iniciar més de 90 demandes antitrust (contra monopolis), incloent-hi l’acció legal contra Standard Oil i American Tobacco.
• Va impulsar l’adopció de la 16a Esmena (que permet al Congrés recaptar impostos sobre la renda) i la 17a Esmena (elecció directa de senadors).
• Va establir el concepte de «diplomàcia del dòlar» per promoure interessos econòmics americans a l’estranger.

La ruptura amb Roosevelt i l’elecció de 1912

La tensió entre Taft i Roosevelt va culminar el 1912. Roosevelt, sentint que el seu “delfí” havia traït l’esperit del progressisme, va decidir desafiar Taft per la nominació presidencial republicana. El xoc va ser dramàtic: Roosevelt va guanyar gairebé totes les primàries, però Taft, com a president en funcions, va utilitzar el control sobre l’aparell del partit per assegurar-se la nominació a la Convenció Republicana.

Sentint-se injustament tractat, Roosevelt va fundar el seu propi partit, el Partit Progressista (o “Bull Moose”). La divisió del vot republicà resultant en les eleccions de 1912 va assegurar la victòria del demòcrata Woodrow Wilson. Taft va acabar en un humiliant tercer lloc, guanyant només 8 vots electorals de Vermont i Utah.

El somni acomplert: jutge cap

Després de la seva derrota, Taft va tornar a allò que realment l’apassionava: el dret i l’acadèmia. Va esdevenir professor de dret constitucional a Yale. El seu somni d’infantesa finalment es va fer realitat el 1921, quan el president Warren G. Harding el va nomenar Jutge Cap de la Cort Suprema. Taft va servir al tribunal fins poc abans de la seva mort el 1930, considerant aquest període com el cim de la seva carrera.

La història de William Howard Taft ens recorda que les eleccions no només són qüestió de dates, sinó de context, ambicions personals i, de vegades, de les relacions d’amistat i les traïcions que es teixeixen en el cor del poder. La seva presidència, tot i curta i convulsa, va deixar una empremta indeleble en la legislació i la política dels Estats Units.