Avui, 1 de novembre, en la festivitat de Tots Sants, la memòria històrica ens transporta a una de les catàstrofes naturals més colpidora i transcendental de la història europea: el Gran Terratrèmol de Lisboa de 1755.

El dia de la destrucció absoluta

Eren aproximadament les 09:40 del matí d’aquell fatídic dissabte, 1 de novembre de 1755. Mentre molts fidels es trobaven a les esglésies celebrant el dia de Tots Sants, la terra va començar a tremolar amb una violència inaudita. L’epicentre, situat a l’oceà Atlàntic, a uns 200 km al sud-oest del Cap de São Vicente, va generar un sisme d’una magnitud estimada entre 8,7 i 9,0 a l’escala de magnitud de moment (que equivaldria a l’antiga escala de Richter per a sismes d’aquesta escala).

El terratrèmol no va ser un simple ensurt; va ser un cataclisme. Les sacsejades, d’una durada excepcional (alguns relats parlen de fins a sis minuts), van esfondrar edificis de pedra, palaus, i centenars d’esglésies, moltes d’elles atapeïdes de gent. Lisboa, aleshores una de les ciutats més riques i grans d’Europa, centre d’un vast imperi colonial, va quedar reduïda a runes. La seva xarxa d’edificacions velles i d’altura no va resistir l’embranzida sísmica. Milers de persones van quedar atrapades sota les runes.

El segon cop: L’arribada de la gran onada.

Però la tragèdia no es va aturar amb la fi del tremolor. Molts supervivents, buscant refugi de les runes i de l’inici d’incendis enormes (provocats per les espelmes de les esglésies i les cuines), es van dirigir cap a la costa i els molls, creient que el mar seria un lloc segur. La naturalesa els tenia reservada una mort encara més terrible.

Al cap de pocs minuts, una sèrie de tres grans onades de tsunami van impactar amb fúria devastadora. L’onada principal, amb una alçada estimada de fins a 15 metres en alguns punts, va envair la costa i va remuntar el riu Tajo, penetrant quilòmetres terra endins i negant el cor de la ciutat. Els supervivents del sisme que s’havien refugiat prop de l’aigua van ser arrossegats i ofegats per aquesta muralla d’aigua. Aquest fenomen, la combinació d’un terratrèmol seguit d’un tsunami, va ser el que va fer que la catàstrofe fos tan mortífera.

Un balanç demolidor i un abast global

El desastre va ser a tres bandes: el terratrèmol inicial, el tsunami posterior i els incendis que es van declarar i van cremar sense control durant sis dies a les restes de la ciutat.

Les xifres escarrufen: s’estima que entre 70.000 i 100.000 persones van perdre la vida a Lisboa i la seva rodalia, una proporció enorme de la població. A més, es va perdre una part incalculable del patrimoni històric, incloent-hi arxius reials, biblioteques i tresors artístics.

Però el desastre de Lisboa no va ser només un fet local. El terratrèmol es va sentir a gran part de la península Ibèrica, arribant fins a França i, sorprenentment, es va notar fins i tot en països com Anglaterra. El tsunami va afectar greument les costes atlàntiques de la península Ibèrica (especialment el sud d’Espanya, amb fortes onades a Cadis i Huelva) i el Nord d’Àfrica (amb efectes devastadors a ciutats com Casablanca i Meknès). Fins i tot els seus efectes es van registrar a les illes d’Irlanda i les costes del Carib i Amèrica, confirmant la seva dimensió de fenomen global.

La lliçó de la tragèdia

El Gran Terratrèmol de Lisboa va marcar un punt d’inflexió. Més enllà de la reconstrucció física de la ciutat, liderada amb una visió moderna i antisísmica pel Marquès de Pombal, el terratrèmol va tenir un impacte profund en el pensament europeu de la Il·lustració.

Va qüestionar l’optimisme filosòfic de l’època i la creença en un món perfecte creat per Déu. Filòsofs com Voltaire i Kant van reflexionar sobre la naturalesa del mal i la fragilitat humana. El debat teològic i filosòfic va ser intens.

Però el llegat més durador va ser en l’àmbit científic. El Marquès de Pombal va encarregar una enquesta detallada sobre el sisme (hora, efectes, nombre de víctimes), un dels primers intents sistemàtics de recopilar dades a gran escala. Aquesta recollida d’informació es considera el naixement de la sismologia moderna, ja que per primera vegada es va intentar entendre el terratrèmol no com un càstig diví, sinó com un fenomen natural que es podia estudiar i, potser, preveure.

Lisboa es va alçar de les runes, i amb ella, un nou enfocament de la ciència i la planificació urbana.