Avui, 31 d’octubre, mirem enrere 175 anys per a recordar una data cabdal en la història política i arquitectònica d’Espanya: la solemne inauguració del Palau del Congrés dels Diputats a la Carrera de San Jerónimo de Madrid. Aquest edifici, que avui coneixem com a llar estable de la cambra baixa, va ser obert oficialment per la reina Isabel II, marcant el final d’un període d’itinerància per a la representació nacional i l’inici d’una nova era de consolidació institucional.

Abans del 1850, les Corts Espanyoles havien tingut una existència gairebé nòmada: des de l’illa de León i Cadis durant la Guerra del Francès, fins a Sevilla, i ja a Madrid, en llocs com l’antic Convent de l’Esperit Sant o el Saló de Ball del Teatre Real. Aquesta constant «mudança» no només era incòmoda des d’un punt de vista pràctic, sinó que també minvava la percepció de solidesa i permanència de la jove democràcia constitucional, que necessitava un símbol físic, un punt d’ancoratge que reflectís la dignitat i la importància de la sobirania nacional.

L’arquitecte: Narciso Pascual y Colomer

La necessitat d’una seu pròpia i digna era evident des de feia temps. L’emplaçament escollit, el solar que ocupava el destruït Convent de l’Esperit Sant (del qual només en queda el nom de la plaça adjacent), a la Carrera de San Jerónimo, era ideal per la seva centralitat i la seva capacitat de projecció.

El projecte definitiu va ser encarregat a l’arquitecte Narciso Pascual y Colomer, que va presentar una proposta d’estil neoclàssic, fortament influenciada per l’arquitectura grega i romana, que pretenia transmetre els valors de llibertat, justícia i ordre republicà, tot i ser una monarquia constitucional. El 10 d’octubre de 1843, coincidint amb l’aniversari de la reina Isabel II (que a més era el dia de la seva majoria d’edat), es va col·locar la primera pedra, iniciant-se així una construcció que duraria set anys.

Pascual y Colomer va dissenyar un edifici imponent, centrat en una façana principal que domina la Carrera de San Jerónimo. La seva característica més icònica és, sens dubte, el pòrtic hexàstil d’ordre corinti, al qual s’accedeix mitjançant una gran escalinata, i que és rematat per un frontó espectacular.

Un dia de gala per a Madrid

El 31 d’octubre de 1850 va ser un dia de gran expectació i festa a Madrid. La premsa de l’època, tant nacional com estrangera (amb cròniques a L’Illustration de París o The Illustrated London News), narrava amb detall l’ambient. Des de les primeres hores del matí, els carrers propers al nou Palau eren un formiguer de gent impacient, els balcons guarnits amb domassos i banderes, i les tropes cobrint la Carrera de San Jerónimo.

La cerimònia central va ser la Sessió Règia d’obertura de les Corts, un acte d’alta solemnitat. La reina Isabel II, acompanyada de la Cort, va presidir l’esdeveniment, que seguia un cerimonial molt detallat, conservat a l’Arxiu del Congrés. Després del discurs de la Reina, el president del Consell de Ministres va proclamar el Reial Mandat que declarava “legalment obertes les Corts de 1850, d’acord amb la Constitució de la Monarquia”.

Aquesta obertura no només inaugurava un edifici, sinó que revalidava el sistema constitucional i el paper de les Corts com a òrgan fonamental de la nació. Per fi, la sobirania popular tenia una llar de pedra, un hemicicle on es durien a terme els debats, els pactes i les decisions crucials per al futur d’Espanya.

L’art al servei de la política

El Palau no és només un espai funcional, sinó també un museu viu de l’art al servei de la iconografia política. El frontó, obra de Ponciano Ponzano, representa una al·legoria d’Espanya abraçant la Constitució, envoltada de figures simbòliques com la Fortalesa, la Justícia, les Ciències, la Pau i el Comerç.

Més tard, el 1872, s’afegirien a la façana els elements més reconeguts avui dia: els dos majestuosos lleons de bronze que flanquegen l’escalinata. Aquests lleons van ser fosos a Sevilla a partir dels canons de guerra capturats al Marroc durant la Guerra d’Àfrica (1859-1860). La seva presència no només proporciona un impacte visual aclaparador, sinó que també evoca un missatge de força i defensa de la llei. La porta principal, de bronze, només s’obre per a actes molt solemnes, com l’obertura de la legislatura pel Rei.

A l’interior, l’Hemicicle, la sala de sessions, és un espai circular presidit per un tapís amb l’Escut d’Espanya i envoltat d’estàtues i decoracions que busquen inspirar el respecte i la solemnitat necessaris per a la tasca legislativa.

Des d’aquell 31 d’octubre de 1850, el Palau del Congrés dels Diputats ha estat testimoni d’alguns dels moments més transcendents, i també dramàtics, de la història espanyola, incloent-hi cops d’estat, debats apassionats, la proclamació de repúbliques, el franquisme i, finalment, la transició i la consolidació de l’actual democràcia sota la Constitució del 1978.

Aquesta efemèride ens recorda que les institucions, com els edificis que les acullen, tenen una història profunda i un significat simbòlic que transcendeix la mera funció administrativa. El Palau de la Carrera de San Jerónimo és més que murs i columnes: és el símbol inalterable de la voluntat del poble i de la democràcia.