Cada dia del calendari guarda secrets i fites i avui, la nostra mirada es dirigeix a la capital de l’Imperi Otomà, la majestuosa Constantinoble (actual Istanbul), i a una data crucial per a la geopolítica i el comerç marítim global: el 30 d’octubre de 1888. Aquell dia, es va signar un instrument jurídic fonamental: la Convenció de Constantinoble, un acord internacional que establia la neutralització del canal de Suez i en garantia el lliure ús per a totes les nacions.

Aquesta efemèride, tot i no ser tan popular com altres esdeveniments bèl·lics o revolucions, és d’una importància cabdal. Parlem d’un tractat que buscava protegir la joia de la corona del transport marítim, una drecera vital que unia l’Occident amb l’Orient, estalviant milers de quilòmetres de navegació al voltant d’Àfrica.

Una artèria vital per al món

Per entendre la rellevància de la Convenció, cal posar en context el canal de Suez. Inaugurat amb gran pompa el 1869, aquest canal artificial de 193 quilòmetres, que travessa l’istme de Suez a Egipte, va ser una proesa d’enginyeria i un catalitzador del comerç global. Connectava el mar Mediterrani amb el Mar Roig, reduint dràsticament les rutes marítimes entre Europa i Àsia. Automàticament, es va convertir en un punt estratègic d’interès internacional i, per tant, en una font potencial de conflicte.

Les grans potències europees de l’època, amb el Regne Unit i França al capdavant —principalment interessades en les rutes cap a l’Índia i les colònies asiàtiques—, eren plenament conscients que qualsevol control exclusiu sobre el canal de Suez podia representar un avantatge estratègic i econòmic inassumible per a la resta.

La necessitat de la neutralització

La Convenció de Constantinoble va néixer precisament d’aquesta tensió i de la necessitat de trobar un consens que garantís l’estabilitat i la continuïtat del trànsit marítim. El tractat va ser el resultat d’una conferència internacional amb la participació dels representants de nou potències: La Gran Bretanya, Alemanya, Àustria-Hongria, Espanya, França, Itàlia, els Països Baixos, Rússia i l’Imperi Otomà (la sobirania nominal del qual s’estenia sobre Egipte).

L’objectiu principal era clar: assegurar el «lliure ús del Canal Marítim de Suez, tant en temps de guerra com en temps de pau, per a tots els vaixells de comerç o de guerra, sense distinció de bandera”. Aquesta declaració fundacional establia tres principis essencials per al règim jurídic del canal:

1. Llibertat de navegació: El canal havia d’estar sempre obert a tots els vaixells, sense excepció.
2. Neutralització: El canal no podia ser subjecte a actes d’hostilitat, bloqueig o atac. Les accions de guerra, com el desembarcament de tropes o la captura de preses (vaixells capturats), estaven prohibides dins del canal i els seus ports d’accés (Port Saïd i Suez).
3. Restriccions als bel·ligerants: Tot i permetre el pas de vaixells de guerra en temps de conflicte, s’imposaven restriccions dures. Per exemple, els vaixells bel·ligerants no podien romandre al canal més enllà del temps estrictament necessari per al trànsit i el seu reavituallament era molt limitat. A més, s’havia de mantenir un interval de vint-i-quatre hores entre la sortida de vaixells de potències enemigues.

L’ombra de la Gran Bretanya

Tot i que la Convenció va establir un marc jurídic de neutralitat i llibertat de pas, la realitat geopolítica de l’època va ser més complexa. En el moment de la signatura, el Regne Unit ja exercia una influència dominant a Egipte i al canal, una situació que va mantenir durant dècades. De fet, la Convenció va incloure una reserva inicial per part britànica que permetia la intervenció del Regne Unit si considerava que la seguretat del trànsit estava amenaçada, atès que l’acord no podia interferir amb la seva posició de potència protectora de facto d’Egipte.

Aquesta hegemonia britànica va fer que la lletra de l’acord no sempre es respectés al peu de la lletra, especialment durant les dues guerres mundials. Per exemple, durant la Primera Guerra Mundial, el canal va ser utilitzat gairebé exclusivament per les potències aliades. No obstant això, la Convenció va perdurar i es va mantenir com el pilar legal que establia el principi fonamental que el canal de Suez és un passatge marítim internacional i que ha de ser lliure.

Llegat i vigència Actual

La Convenció de Constantinoble no es va limitar a la durada de la concessió original de la Companyia Universal del canal de Suez (que va acabar nacionalitzada per Egipte el 1956), sinó que es va concebre com un compromís permanent.

La seva transcendència es va demostrar de manera dramàtica el 1956, amb la coneguda Crisi de Suez. Quan el president egipci Gamal Abdel Nasser va nacionalitzar el canal, desafiant la Convenció, es va desencadenar una crisi internacional amb la invasió militar d’Israel, França i el Regne Unit. La pressió internacional, especialment dels Estats Units i la Unió Soviètica, va forçar la retirada dels invasors i va reafirmar, de nou, la naturalesa internacional del canal.

Avui, la Convenció de Constantinoble de 1888 continua sent l’instrument legal fonamental que regeix el trànsit pel canal de Suez, garantint que aquesta artèria vital del comerç mundial continuï fluint lliurement. El 30 d’octubre de 1888, al Palau de Yildiz de Constantinoble, no només es va signar un tractat; es va consagrar un dels primers i més exitosos exemples de neutralització d’una infraestructura crítica pel bé comú de la comunitat internacional, una lliçó de diplomàcia i d’interès compartit que manté tota la seva vigència.