Avui, 28 d’octubre, celebrem una efemèride que va marcar un abans i un després en la història d’Espanya i, particularment, de Catalunya: la inauguració, l’any 1848, del primer ferrocarril que va operar a la península Ibèrica, unint les ciutats de Barcelona i Mataró. Més que un simple trajecte, aquest fet va ser un autèntic símbol de la revolució industrial, una alenada de futur i un testament a la tenacitat i la visió emprenedora d’una societat en plena transformació.

Un somni amb olor de Carbó i salnitre

La idea de connectar Barcelona amb la seva veïna del Maresme mitjançant un «camí de ferro» no va ser flor d’un dia. Va ser fruit de la visió d’un home clau: Miquel Biada i Bunyol, un indià de Mataró que havia fet fortuna a Amèrica i que, en tornar, va quedar fascinat pel potencial transformador que veia en la xarxa ferroviària d’altres països. Biada, juntament amb l’empresari Josep Maria Roca, va ser el gran impulsor d’aquest projecte titànic.

En una època marcada per les tensions socials, les guerres carlines i una economia incipient que buscava desesperadament la modernització, el ferrocarril es presentava com una solució màgica per dinamitzar el comerç, abaratir costos de transport i, sobretot, accelerar el ritme de la vida quotidiana. Catalunya, amb el seu esperit industrial ja ben arrelat, va ser el terreny perfecte per arrelar aquesta llavor de progrés.

El projecte va requerir una inversió monumental i una gran dosi de valentia empresarial. La Companyia del Camí de Ferro de Barcelona a Mataró, amb un accionariat mixt (català i anglès), es va constituir per dur-lo a terme. Aquesta mescla de capital local i saber fer britànic (amb enginyers com Mr. Locke i Mr. Wright) va ser crucial per superar els reptes tècnics d’una obra que incloïa la construcció de ponts, túnels i l’adaptació del traçat a la complicada orografia costanera. Les quatre primeres locomotores adquirides, dissenyades per la firma anglesa Stephenson, estaven especialment pensades per al trànsit de passatgers, evidenciant la principal aposta de la companyia.

El gran Dia: 28 d’octubre de 1848

La data triada per a la inauguració va ser el 28 d’octubre de 1848. L’expectació era màxima. Des de primera hora del matí, milers de persones es van congregar a l’estació de Barcelona (situada prop de l’actual estació de França, a l’avinguda del Doctor Aiguader) per ser testimonis d’un esdeveniment que es percebia com l’entrada definitiva en l’era de la velocitat i la tecnologia.

El viatge inaugural, que va durar uns 35 minuts (un temps rècord aleshores), va ser una festa cívica i oficial. Autoritats locals i estatals, membres de la Companyia, i uns 400 convidats van omplir els 24 cotxes del comboi. El tren va sortir deixant enrere una multitud que aclamava el nou “camí de ferro”.

A Mataró, l’arribada va ser igualment apoteòsica, amb la benedicció del tren i més celebracions. La gent, fascinada per la màquina de vapor que escopia fum i avançava amb una potència desconeguda, intuïa que allò era molt més que una simple connexió entre dues ciutats; era la materialització d’una promesa de progrés.

Malauradament, el gran promotor, Miquel Biada, no va poder presenciar el seu somni fet realitat. Va morir de pneumònia uns mesos abans, l’abril de 1848. Tot i això, el seu llegat va quedar gravat en les vies.

Impacte i l’inici d’una xarxa ferroviària

L’endemà mateix de la inauguració, el 29 d’octubre, el servei es va obrir al públic amb horaris fixos i tres classes de bitllet: primera (12 rals), segona (9 rals) i tercera (6 rals). La demanda va superar totes les expectatives. Es preveien 2.000 passatgers diaris, però el primer dia de servei ordinari va ser utilitzat per unes 4.000 persones! El ferrocarril de Barcelona a Mataró es va convertir ràpidament en un èxit rotund pel que fa al trànsit de passatgers, tot i que el transport de mercaderies va trigar una mica més a consolidar-se.

La línia tenia una longitud de prop de 30 quilòmetres i va ser la demostració pràctica que el ferrocarril era viable i, sobretot, beneficiós per al desenvolupament econòmic i social.

• Dinamisme Econòmic: La connexió va facilitar el desplaçament de mà d’obra i va estimular el creixement dels pobles del Maresme. L’eficiència en el transport va afavorir el comerç i la producció industrial catalana, ja que es reduïen dràsticament els temps de viatge que abans es feien amb diligències i carros.
• Transformació Social: La mobilitat es va democratitzar. Persones de diferents classes socials van poder viatjar de manera relativament ràpida i assequible, facilitant l’intercanvi cultural i d’idees.
• Model per a la Península: Tot i que la primera línia espanyola va ser la de l’Havana-Güines (Cuba) l’any 1837 (Cuba era aleshores província d’ultramar), la Barcelona-Mataró va ser la pionera peninsular, obrint la porta a la construcció d’una xarxa ferroviària a la resta d’Espanya. El seu èxit va servir com a argument definitiu per atraure inversions i impulsar altres projectes.

La línia Barcelona-Mataró va ser l’inici. Pocs anys després, la companyia es va fusionar amb la de Barcelona a Granollers per estendre el traçat cap a Girona, creant la base del que avui coneixem com a línia de Rodalies R1, una de les més importants i transitades.