El calendari ens porta avui a una data amb una ressonància històrica per a la geopolítica del continent americà i per a les relacions internacionals d’Espanya: el 27 d’octubre de 1795. Tal dia com avui, fa 230 anys, a la cort d’Espanya, concretament al Reial Monestir de Sant Llorenç de l’Escorial, es va signar un document fonamental conegut com el Tractat d’Amistat, Límits i Navegació entre la Corona espanyola, sota el regnat de Carles IV, i la naixent i ambiciosa república dels Estats Units d’Amèrica. Als Estats Units, de fet, és sovint recordat com el Tractat de Pinckney, en honor a Thomas Pinckney, l’enviat nord-americà que el va negociar.

Aquest tractat va ser una peça clau en el complex tauler d’escacs de poder que es jugava a Amèrica del Nord a finals del segle XVIII, un període marcat per la recent independència nord-americana, la Guerra Gran (o Guerra de la Convenció) a Europa, i la incipient feblesa de l’Imperi Espanyol. Les seves repercussions van modelar la futura expansió territorial dels Estats Units i van establir un precedent per a la navegació i el comerç en una de les vies fluvials més vitals del continent: el riu Mississipi.

Context històric: L’Amèrica postrevolucionària.

Després d’obtenir la independència del Regne Unit el 1783, els Estats Units es trobaven amb la imperiosa necessitat de definir i assegurar les seves fronteres occidentals. Aquestes fronteres xocaven directament amb els vastos i rics territoris de la Louisiana i les Dues Florides (Florida Occidental i Florida Oriental), que romanien sota domini espanyol.

La principal font de fricció era, sens dubte, el riu Mississipi. Els colons nord-americans que s’estaven expandint cap a l’oest necessitaven desesperadament una sortida fluvial cap al mar que els permetés transportar els seus productes agrícoles i fusters. La desembocadura del Mississipi, i per tant el control del port vital de Nova Orleans, estava fermament en mans espanyoles. Espanya, conscient del seu avantatge geogràfic, havia restringit el dret de navegació dels nord-americans i el dret d’emmagatzematge de mercaderies (el «dret de dipòsit») a Nova Orleans, creant una tensió creixent a la regió.

A més de la navegació, la frontera entre els territoris espanyols i els Estats Units al sud era un punt de disputa. Els Estats Units reclamaven el paral·lel 31° Nord com a límit meridional, mentre que Espanya intentava estendre el seu domini més al nord.

La mà de Godoy: negociació sota pressió.

La conjuntura internacional va ser clau per forçar la mà d’Espanya. El 1795, Manuel de Godoy, conegut com el «Príncep de la Pau» i la figura més poderosa de la cort de Carles IV, acabava de signar la Pau de Basilea (juliol de 1795) amb la França revolucionària, posant fi a la Guerra Gran. Aquesta pau, si bé alliberava Espanya del conflicte a Europa, va suposar la cessió d’una part de l’illa de Santo Domingo a França i, sobretot, va generar una gran preocupació a Londres.

La perspectiva d’una aliança futura entre Espanya i la França revolucionària, o si més no, una menor hostilitat, va alarmar els britànics. Els Estats Units, per la seva banda, havien signat el Tractat de Jay amb la Gran Bretanya el 1794, un acord que, encara que controvertit, indicava un cert apropament angloamericà.

Godoy, temorós que una Gran Bretanya envalentida pogués utilitzar l’aliança angloamericana per atacar les possessions espanyoles a Amèrica del Nord (especialment les Florides i la Louisiana) i aprofitant la necessitat dels Estats Units de resoldre els seus problemes fronterers, va veure l’oportunitat d’establir una relació que, creia, podria equilibrar la influència britànica a la zona.

La negociació, liderada per Godoy en nom d’Espanya i per Thomas Pinckney en nom dels Estats Units, va culminar finalment el 27 d’octubre de 1795.

Els punts clau del Tractat de Sant Llorenç

El document signat a Sant Llorenç de l’Escorial va suposar concessions importants per part d’Espanya, que van resultar ser enormement beneficioses per al creixement futur dels Estats Units:

1. Establiment de límits fronterers: Espanya va acceptar el paral·lel 31° Nord com la frontera meridional definitiva dels Estats Units, tal com ho reclamava Washington. Això va significar que Espanya va haver d’evacuar els forts que havia establert al nord d’aquesta línia, cedint efectivament un vast territori que inclou parts dels actuals estats de Mississipi i Alabama.
2. Dret de navegació: Espanya va atorgar als ciutadans nord-americans el dret de navegació lliure i sense restriccions per tot el riu Mississipi, des de la seva font fins a la seva desembocadura.
3. Dret de dipòsit (Embut) a Nova Orleans: Potser la concessió més important i immediata: els nord-americans van obtenir el dret de dipòsit lliure de drets (taxes) a la ciutat de Nova Orleans, o en un altre lloc designat per Espanya, durant un període renovable de tres anys. Això permetia als comerciants nord-americans emmagatzemar les seves mercaderies a l’espera de ser embarcades cap a l’Atlàntic, transformant l’economia de la regió.
4. Altres acords: El tractat també incloïa clàusules sobre la neutralitat, la repressió d’atacs d’indis (comprometent-se a no incitar-los a atacar la part contrària) i l’establiment de comissions mixtes per resoldre danys a vaixells.

En conclusió.

El Tractat de Sant Llorenç és sovint vist per la historiografia com un exemple clar de la decadència del poder espanyol i, en canvi, del triomf diplomàtic i el creixement imparable dels Estats Units.

Per a Espanya, va ser una derrota diplomàtica a llarg termini. Les concessions sobre el Mississipi i Nova Orleans van obrir la porta a la futura expansió nord-americana. De fet, només vuit anys més tard, el 1803, França (que havia recuperat la Louisiana d’Espanya en un tractat anterior) la va vendre als Estats Units en la coneguda «Compra de Louisiana», un esdeveniment que va canviar per sempre l’equilibri de poder a Amèrica del Nord i que va ser, en part, facilitat per l’obertura del Mississipi que va començar amb el Tractat de Pinckney.

Per als Estats Units va suposar una victòria vital. Va assegurar la pau a la frontera sud, va confirmar les seves reclamacions territorials i, sobretot, va garantir l’accés econòmic a l’oest, fomentant l’expansió cap a l’interior del continent i establint les bases per a la seva futura condició de potència continental. El tractat va ser ratificat pel president George Washington el març de 1796.

Així doncs, el Tractat de Sant Llorenç no només va resoldre disputes immediates, sinó que va actuar com un catalitzador en la història americana. Una efemèride que ens recorda la fragilitat dels imperis i la capacitat transformadora d’un sol document signat en una freda sala de la cort espanyola.