El calendari històric, amb la seva precisió gairebé quirúrgica, ens porta a revisitar una data clau en el segle XVIII europeu: el 25 d’octubre de 1743. No és un dia qualsevol; és la data de la signatura del Segon Pacte de Família entre les corones de França i Espanya. Més que un simple tractat, aquest acord secret a Fontainebleau va ser la plasmació diplomàtica dels profunds lligams de sang —i dels interessos geopolítics compartits— de la Casa de Borbó, establint una aliança fonamentalment defensiva i ofensiva en un moment de gran turbulència continental.

Els Borbons i l’hegemonia perduda: El rerefons del pacte.

Per entendre la magnitud d’aquest pacte, cal remuntar-se al trauma fundacional de la dinastia Borbó a Espanya: la guerra de Successió Espanyola (1701-1714). Els tractats d’Utrecht (1713) i Rastatt (1714) van confirmar el tron per a Felip V (net de Lluís XIV de França), però van imposar un preu altíssim: Espanya va perdre la majoria dels seus territoris europeus, incloent-hi els Països Baixos, Nàpols, Sicília i el Ducat de Milà, que van passar a mans austríaques o savoianes. A més, Gibraltar i Menorca van quedar sota control britànic, consolidant l’hegemonia naval del Regne Unit.

La política exterior espanyola del segle XVIII, especialment sota la influència de la reina Isabel Farnese, es va centrar en la recuperació d’aquests territoris perduts a Itàlia per assegurar trons i ducats als fills de la parella reial. Això era perquè l’hereu al tron espanyol era Ferran, fill del primer matrimoni de Felip V, després de la mort de Lluís el breu. Aquesta ambició de restaurar la influència a la península Itàlica és el que els historiadors coneixen com l’«Irredemptisme Italià» dels Borbons espanyols.

És en aquest context de revisió territorial i de rivalitat constant, sobretot amb Àustria (la casa d’Habsburg) i la Gran Bretanya, que sorgeix la idea dels Pactes de Família. No es tractava només d’aliances militars conjunturals, sinó de la voluntat de convertir la relació dinàstica (Felip V era oncle de Lluís XV de França) en un pilar permanent de la política internacional. El primer d’aquests acords es va signar el 1733 a l’Escorial, emmarcat en la guerra de Successió de Polònia, i va permetre a l’Infant Carles (futur Carles III d’Espanya) conquerir Nàpols i Sicília, donant així el primer fruit a l’estratègia familiar.

El Segon Pacte (1743): en el foc de la guerra de Successió Austríaca

El Segon Pacte de Família del 25 d’octubre de 1743 es va signar en el punt àlgid de la guerra de Successió Austríaca (1740-1748). Aquesta guerra havia esclatat arran de la negativa de diverses potències europees a reconèixer la Pragmàtica Sanció de l’Emperador Carles VI, que garantia el tron a la seva filla Maria Teresa d’Àustria. França i Espanya van veure en aquesta crisi una oportunitat d’afeblir els Habsburg i, en el cas espanyol, d’avançar en el seu projecte italià.

Els objectius i els termes de l’acord

El tractat, signat a Fontainebleau (França), va ser una aliança militar molt més estreta que l’anterior. Els seus objectius principals eren:

1. Garantia Mútua: Les dues corones es prometien ajuda i defensa mútua contra qualsevol potència que les ataqués, tal com requeria la màxima dinàstica: “Qui ataca una corona, ataca també l’altra.”
2. Expulsió d’Àustria d’Itàlia: L’objectiu clar per a Espanya era fer fora els austríacs d’Itàlia i, concretament, aconseguir els Ducats de Parma, Piacenza i Guastalla per a un altre fill d’Isabel Farnese, l’Infant Felip.
3. Lluita contra la Gran Bretanya: Un aspecte crucial de l’aliança era la coordinació de la lluita contra l’hegemonia marítima i comercial britànica, que era percebuda com l’enemic comú dels Borbons.

El pacte va ser essencialment el vehicle per a la participació conjunta de França i Espanya en la guerra de Successió Austríaca. Les forces francoespanyoles varen intensificar els seus esforços militars a Itàlia, especialment a la Llombardia.

Les conseqüències: un èxit parcial i la Pau d’Aquisgrà.

L’aliança va tenir un impacte immediat en el curs de la guerra. La coordinació militar va ser efectiva, i va culminar en victòries importants, si bé costoses. La finalització de la guerra amb la Pau d’Aquisgrà el 1748 va suposar, en certa manera, la validació de la política dels Pactes de Família.

Gràcies a aquesta aliança i a les pressions diplomàtiques, Espanya va aconseguir el seu objectiu principal: els Ducats de Parma, Piacenza i Guastalla van ser atorgats a l’Infant Felip de Borbó. Per tant, el Segon Pacte de Família va reeixir en consolidar una branca de la Casa de Borbó a la península Itàlica, aconseguint un dels objectius fundacionals de Felip V i Isabel Farnese.

No obstant això, el pacte no va aconseguir tots els seus propòsits. Ni Gibraltar ni Menorca van ser recuperats, i el domini britànic dels mars no va quedar ni de bon tros frenat.

Un llegat de sang i interès polític

La política dels Pactes de Família, iniciada el 1733 i reforçada el 1743, va demostrar la força del vincle dinàstic dels Borbons. Va ser un sistema d’aliances dissenyat per maximitzar els interessos nacionals a través del parentiu, una particularitat de la diplomàcia del segle XVIII.

Malgrat un parèntesi de neutralitat sota Ferran VI (1746-1759), la política d’entesa amb França es va reprendre amb força sota Carles III i va portar al Tercer Pacte de Família (1761). Aquesta aliança finalment portaria Espanya a participar en la guerra dels Set Anys i, posteriorment, a la Guerra d’Independència dels Estats Units, on finalment es recuperarien Menorca i La Florida.

El 25 d’octubre de 1743 roman, doncs, com la fita d’una aliança on els llaços de sang es van posar al servei d’una ambiciosa política exterior per reequilibrar la balança de poder a Europa en benefici dels Borbons, demostrant que, en política, la família també compta, i molt.