Walt Disney. El nom evoca màgia, fantasia, personatges entranyables i somnis d’infantesa. És la icona per excel·lència de l’entreteniment familiar nord-americà i, per a molts, un símbol de l’enginy i l’optimisme del país. No obstant això, darrere de la façana de conte de fades, la història personal i professional de Walter Elias Disney conté capítols molt més foscos i complexos, i cap d’ells és tan controvertit com la seva compareixença davant el Comitè d’Activitats Antiestatunidenques (HUAC) de la Cambra de Representants dels EUA el 24 d’octubre de 1947.

La por roja arriba a Hollywood

Per entendre el context del testimoni de Disney, cal situar-se a la postguerra. Els Estats Units, emergits com a superpotència mundial, es trobaven immersos en una escalada de tensió amb la Unió Soviètica: la Guerra Freda. Dins del país, la por al comunisme –la famosa “Por roja” (Red Scare)– es va convertir en una obsessió nacional.

El maccarthisme, o també la caça o cacera de bruixes de McCarthy es va desenvolupar entre 1950 i 1956 durant el qual el senador Joseph McCarthy va desencadenar un estès procés de delacions, denúncies, processos irregulars i llistes negres contra persones sospitoses de ser comunistes. Els sectors que es van oposar als mètodes irregulars i indiscriminats de McCarthy van denunciar el procés com una «caça de bruixes» i va portar el destacat dramaturg Arthur Miller a escriure la seva famosa obra Les Bruixes de Salem (1953)

El HUAC, creat per investigar la subversió, va fixar la seva mirada a la indústria cinematogràfica de Hollywood, vista com un vehicle potencial per a la propaganda comunista. Productors, escriptors, directors i actors van ser cridats a declarar, en un procés que sovint se centrava a obligar els testimonis a anomenar noms de suposats simpatitzants o membres del Partit Comunista. La negativa a cooperar o ser inclòs en aquestes llistes negres significava, en molts casos, el final de la carrera professional i l’ostracisme social.

Disney, el «testimoni amic»

Walt Disney va ser convocat com a «testimoni amic» (friendly witness). Aquest terme s’aplicava als qui, com ell, no només estaven ideològicament en contra del comunisme, sinó que estaven disposats a col·laborar plenament amb el Comitè, fins i tot assenyalant els seus propis empleats. La seva compareixença no va ser una sorpresa. Disney era conegut pel seu fervent patriotisme, la seva visió de l’empresa com un model de l’esperit americà i la seva profunda aversió als sindicats, que sovint associava directament amb influències comunistes.

Aquesta aversió va tenir la seva arrel en la dramàtica vaga d’animadors de 1941 a l’estudi Disney. La vaga, liderada per Herbert K. Sorrell i figures com Art Babbitt, va ser un punt d’inflexió amarg per a Walt. Sentia que havia estat traït pels seus artistes que considerava part d’una família, i va interpretar la sindicació com una activitat subversiva, no com un simple conflicte laboral per millors salaris i condicions. En la seva ment, els instigadors de la vaga només podien ser titelles del Partit Comunista.

El testimoni de la delació

El 24 d’octubre, assegut davant del HUAC, Disney va aprofitar la plataforma per verbalitzar aquesta sospita. Va declarar que el comunisme era una amenaça per al mode de vida americà, afirmant que «no crec que sigui un partit polític. Crec que és una cosa antiamericana». I, el més crucial i dolorós, va denunciar públicament diversos antics empleats seus, assenyalant-los com a potencials comunistes o simpatitzants.

Entre els noms que va esmentar hi havia, notablement, Herbert K. Sorrell, el líder sindical que havia organitzat la vaga de 1941, i David Hilberman, un animador que havia deixat l’estudi. Disney va insinuar que aquests individus havien utilitzat els seus càrrecs per intentar soscavar l’empresa i la indústria. El testimoni de Disney, combinat amb el d’altres figures de la indústria com Ronald Reagan (aleshores president del Sindicat d’Actors de Cinema), va donar una credibilitat enorme als objectius del HUAC i va contribuir a validar la creença popular de la infiltració comunista a Hollywood.

Les conseqüències de la Llista Negra

Tot i que alguns dels denunciats per Disney no van ser formalment acusats o empresonats, l’efecte del seu testimoni va ser devastador. Ser esmentat pel HUAC, especialment per una figura tan respectada com Walt Disney, era pràcticament una sentència. Molts dels assenyalats van ser inclosos en la llista negra no oficial de la indústria, perdent la seva feina i veient truncades les seves carreres. La por de ser associat amb “comunistes” va portar els estudis a acomiadar o a negar la feina a centenars de persones.

Aquest fet històric roman com una taca a la reputació de Disney. Si bé es pot argumentar que actuava sota la pressió i la por del clima polític de l’època, la seva decisió de col·laborar i utilitzar el fòrum del HUAC per a una venjança que semblava personal contra els líders sindicals, és vista avui com una traïció als principis de llibertat d’expressió i associació que, se suposa, ha de defensar la cultura.

La història de Walt Disney i el HUAC ens obliga a mirar més enllà del mite. Disney era un geni creatiu, un pioner de l’animació i un empresari visionari. Però també era un home de conviccions polítiques fortes i polaritzadores, que va utilitzar la seva influència en un moment de pànic nacional per a defensar els seus interessos i les seves idees.