23 d’octubre de 1940. Una data gravada amb foc en els annals de la història europea i, de manera particular, en la memòria d’Espanya. Aquell dia, a la petita estació ferroviària d’Hendaia, a la frontera francoespanyola, es va produir un encontre que, malgrat no culminar en un acord concret, va ser crucial per al desenvolupament de la Segona Guerra Mundial i per al futur immediat del règim franquista. Els protagonistes? Dos dels dictadors més notoris del segle XX: Francisco Franco, cap de l’Estat espanyol, i Adolf Hitler, el Führer de l’Alemanya nazi.

En un moment en què la Wehrmacht dominava gran part d’Europa i el Regne Unit es mantenia com l’únic gran enemic occidental per a l’Eix, la mirada de Hitler es va dirigir cap al sud. L’objectiu principal de la trobada era persuadir a Franco perquè Espanya abandonés la seva postura de «no-bel·ligerància» –una mena de neutralitat inclinada cap a l’Eix, adoptada després de la caiguda de França– i s’unís obertament a la guerra al costat d’Alemanya i Itàlia. La participació espanyola era vital per a l’anomenada Operació Fèlix, el pla nazi per prendre Gibraltar, un enclavament estratègic clau per al control del Mediterrani i l’Atlàntic.

L’escenari va ser el vagó blindat de Hitler, un gest que ja marcava una clara asimetria de poder entre els dos líders. El context, després de tres anys de Guerra Civil, era desolador per a Espanya. El país estava devastat, sumit en una autarquia econòmica, amb la població patint una greu escassetat d’aliments i béns bàsics, i un exèrcit que, si bé numèricament important, estava mal equipat i era incapaç d’assumir una nova contesa a gran escala.

Franco, acompanyat pel seu cunyat i ministre d’Afers Exteriors, Ramón Serrano Suñer, es va presentar a Hendaia amb una llista de peticions exorbitants, possiblement dissenyades per fer la seva entrada a la guerra inassumible per a Hitler en aquell moment. El dictador espanyol exigia, a canvi d’entrar en el conflicte i l’assalt a Gibraltar, una ajuda militar i econòmica massiva per pal·liar la greu crisi del país, així com concessions territorials molt substancioses al nord d’Àfrica, principalment el Marroc francès, la zona d’Orà (Algèria) i la Guinea Francesa.

Hitler, que en aquell moment se sentia en una posició de força gairebé invencible després de la ràpida victòria sobre França, va quedar, segons els testimonis, estupefacte i enfurismat per les pretensions de Franco. El Führer estava disposat a oferir la devolució de Gibraltar un cop guanyada la guerra i petites rectificacions colonials, però les exigències espanyoles de desmembrar l’imperi colonial francès eren inacceptables, ja que necessitava mantenir una relació estable amb el règim col·laboracionista de Vichy. La trobada, que es va allargar durant set hores, es va convertir en un tens diàleg de sords marcat per les exigències espanyoles i les reticències alemanyes.

La conseqüència immediata de la Conferència d’Hendaia va ser l’absència d’un acord formal per a l’entrada immediata d’Espanya a la guerra. Encara que es va signar un protocol secret que establia el compromís espanyol d’unir-se a l’Eix en una data que es decidiria mútuament, aquesta data mai no va arribar. La reunió es va saldar amb una sensació de frustració mútua. Es diu que Hitler va comentar als seus col·laboradors que preferiria que li arranquessin quatre queixals abans que tornar a reunir-se amb Franco, reflectint el seu menyspreu i la seva ràbia per la negativa.

Els motius de Franco per «fer-se el difícil» a Hendaia continuen sent objecte de debat historiogràfic. Hi ha qui defensa que la seva actitud va ser una maniobra calculada per mantenir Espanya fora d’una guerra per a la qual no estava preparada, mentre que al mateix temps simulava el compromís ideològic amb l’Eix. Aquesta visió l’atorga el paper d’un astut diplomàtic que va aconseguir salvar el país d’una catàstrofe.

Altres historiadors, però, interpreten les demandes de Franco com a sinceres ambicions imperialistes basades en el seu convenciment que la victòria de l’Eix era imminent. Segons aquesta visió, la seva cautela final derivava de factors més pragmàtics: la por a una invasió britànica de les Canàries o el Marroc espanyol, la dependència del petroli i el gra que venia dels Estats Units i que podia ser bloquejat pels Aliats, i la constatació que Hitler no estava disposat a pagar l’alt preu territorial que demanava.

Sigui com sigui, el fet poc discutible és que Espanya que sortia d’una cruenta guerra civil no podia entrar en cap altre conflicte amb els seus efectius militars delmats després d’anys de batalles.

En qualsevol cas, la decisió de no entrar obertament a la guerra al costat de l’Eix va resultar ser un punt d’inflexió decisiu per a la supervivència del règim. A mesura que la marea de la guerra començava a canviar a favor dels Aliats, especialment després de Stalingrad (1943), Franco va modular la seva postura de «no-bel·ligerància» cap a una «neutralitat» més real. No obstant això, mai va deixar d’oferir un suport tàcit a Alemanya, exemplificat per l’enviament de la División Azul al Front Oriental per lluitar contra el comunisme.

La Conferència d’Hendaia, amb la seva famosa imatge dels dos dictadors a l’andana de l’estació, simbolitza l’oportunisme i la complexa diplomàcia del règim franquista en un moment crític. Va ser un xoc de trens entre la megalomania imperialista de Hitler i el pragmatisme interessat de Franco. Gràcies a aquesta trobada sense acord, o potser per la seva incapacitat per arribar-hi, Espanya es va estalviar la participació directa en l’Holocaust bèl·lic, una decisió que, irònicament, va contribuir a la pervivència de la dictadura per les següents dècades, tot i el seu aïllament inicial de la comunitat internacional un cop finalitzada la guerra.