Una data que va canviar per sempre el paisatge arquitectònic i artístic de Nova York i del món: el 21 d’octubre de 1959. Aquell dia, a la cruïlla de la Cinquena Avinguda i el carrer 88, enfront de la serenor verdosa de Central Park, es van obrir les portes al públic del Museu Solomon R. Guggenheim. Però allò no era una simple obertura de museu; era la inauguració d’una obra mestra, un manifest arquitectònic que desafiava totes les convencions i que, fins i tot abans de la seva finalització, ja havia provocat una commoció sense precedents en l’establishment cultural.

Feia una dècada que el fundador, el magnat miner i filantrop Solomon R. Guggenheim, havia mort. I feia només sis mesos que el seu visionari arquitecte, Frank Lloyd Wright, havia traspassat. L’obertura, per tant, va ser un moment agredolç, una culminació pòstuma del somni compartit de dos homes de fer convergir l’art d’avantguarda amb un «temple de l’esperit» radicalment nou.

La nau de l’art no-objectiu

La història del Guggenheim comença molt abans, a la dècada de 1920, quan Guggenheim, gràcies a la influència i l’orientació de l’artista alemanya Hilla Rebay, va començar a col·leccionar art “no-objectiu” —un terme que Rebay i ell preferien per a l’abstracció. La seva col·lecció, centrada en pioners com Wassily Kandinsky, Paul Klee o Piet Mondrian, necessitava una llar permanent que reflectís el caràcter trencador de les obres.

El 1943, Rebay va contactar amb Frank Lloyd Wright, l’arquitecte més cèlebre (i sovint més controvertit) dels Estats Units. L’encàrrec era clar: dissenyar un edifici que “elevés l’esperit humà”, una estructura on l’art pogués ser experimentat de manera fluida, gairebé espiritual. Wright, amb la seva filosofia d’Arquitectura Orgànica, va acceptar el repte, veient-hi una oportunitat per crear una obra que esdevingués una escultura en si mateixa.

Una espiral contra el cub

El resultat va ser una ruptura total amb el model museístic imperant. Mentre que els museus tradicionals seguien la lògica del “cub blanc” amb sales rectangulars interconnectades, Wright va dissenyar una espiral ascendent, una forma inspirada en la suau geometria orgànica d’una conquilla de nàutil.

L’edifici és, essencialment, una rampa gegant que s’enrosca gradualment des de la planta baixa fins a la claraboia central. La idea de Wright era que els visitants pugessin amb ascensor fins al punt més alt i, des d’allà, descendissin lentament, recorrent l’exposició en un moviment continu, com una processó meditativa. Les obres es penjarien lleugerament inclinades a la paret corba de la rampa, suposadament per millorar la seva visibilitat i la relació amb el visitant.

Aquesta visió, tanmateix, va ser ferotgement criticada. Des de l’inici de la construcció, el 1956, fins a l’obertura, el debat es va encendre. Artistes i crítics es van preguntar:

1. L’Arquitectura ofega l’Art? Molts temien que la forma dominant i escultòrica de l’edifici de Wright eclipsaria les obres d’art.
2. Com es pot penjar art en parets corbes i inclinades? La funcionalitat de l’espai per a les exposicions temporals va ser constantment qüestionada.
3. On és el context? La llum natural que entrava per la claraboia i el disseny obert desafiaven la neutralitat que s’esperava de les galeries d’art modern.

De fet, 21 artistes van signar una carta de protesta, i l’arquitecte Philip Johnson va dir amb sorna que la forma recordava una rentadora o una tassa de vàter.

L’obertura i el llegat

Però el 21 d’octubre de 1959, quan les portes de fusta es van obrir i la multitud (més de 3.000 persones aquell dia) va poder recórrer l’espai, el veredicte va començar a canviar. L’espectacle de l’estructura en si mateixa era electritzant. La llum que es filtrava per la claraboia central, il·luminant l’enorme buit interior, creava un sentit de llibertat i grandesa. Era un espai que convidava a la contemplació, que realment semblava complir la funció de “temple”.

L’exposició inaugural, titulada “Art of Another Kind: International Abstraction and the Guggenheim, 1940–1960,” va mostrar la força de la col·lecció fundacional i va situar el museu immediatament al centre del panorama de l’art modern.

Avui dia, el Solomon R. Guggenheim Museum no és només un museu; és un dels grans monuments de l’arquitectura del segle XX. El 2019, va ser reconegut com a patrimoni de la humanitat per la UNESCO, juntament amb altres obres clau de Frank Lloyd Wright, una prova definitiva que el seu disseny visionari va transcendir les crítiques inicials i va esdevenir un èxit rotund.

La seva influència va ser immensa. L’efecte «Guggenheim» va culminar, dècades més tard, amb l’obertura d’altres museus icònics de la fundació arreu del món, notablement el de Bilbao (dissenyat per Frank Gehry), demostrant que l’arquitectura pot ser un actiu tan valuós com la col·lecció que alberga.

Així doncs, cada 21 d’octubre, recordem la fita de 1959 no només com la data d’una obertura, sinó com el naixement d’un concepte: la fusió audaç on l’edifici es converteix en l’obra d’art definitiva, convidant-nos a un viatge espiralat a través de la modernitat.