Avui, en la nostra secció d’efemèrides històriques, recordem un esdeveniment que, tot i passar relativament desapercebut en la grandesa dels tractats de pau de postguerra, va ser crucial per a la consolidació de l’Europa d’entre guerres. Parlem de la decisió presa el 20 d’octubre de 1924, per la qual la Conferència d’Ambaixadors va ratificar un text de la Societat de Nacions que fixava definitivament les fronteres orientals de Polònia amb la Rússia Soviètica. Aquesta decisió va posar el segell internacional a una realitat ja establerta pel Tractat de Riga de 1921, que havia posat fi a la Guerra Polonesa-Soviètica.

La Guerra Polonesa-Soviètica: Un conflicte ignorat.

Per entendre la importància del 1924, hem de retrocedir fins a la fi de la Primera Guerra Mundial. Després del col·lapse dels imperis Central i Rus, Polònia va renéixer com a estat independent l’any 1918. Però la seva independència va ser immediatament desafiada per la Rússia bolxevic, que veia en Polònia un pont natural cap a una revolució proletària paneuropea. Així va esclatar la Guerra Polonesa-Soviètica (1919-1921).

La guerra va ser un conflicte ideològic i territorial brutal. Les forces poloneses, liderades per Józef Piłsudski, somiaven de restaurar la influència històrica de la Confederació de Polònia i Lituània (abans de les Particions de Polònia), mentre que l’Exèrcit Roig, sota figures com Lev Trotski, aspirava a portar la revolució a Occident. La batalla clau, coneguda com el “Miracle del Vístula” l’agost de 1920, va veure la decisiva victòria polonesa a les portes de Varsòvia, aturant l’avanç bolxevic i salvant, segons molts historiadors, la resta d’Europa de la revolució.

El Tractat de Riga (1921): La pau de la victòria

El conflicte va culminar amb la signatura del Tractat de Riga el 18 de març de 1921, a la capital de Letònia. Aquest acord va ser innegablement favorable a Polònia, que va aconseguir una frontera oriental (la famosa línia de Riga) molt més a l’est de la proposada línia Curzon de 1919 (una línia de demarcació etnogràfica suggerida pel secretari d’Exteriors britànic, Lord Curzon).

Les disposicions del tractat van atorgar a Polònia grans territoris que avui pertanyen a Bielorússia i Ucraïna, incloent-hi la regió històrica de Kresy, poblada majoritàriament per ucraïnesos i bielorussos, a més de minories poloneses. Aquesta situació va sembrar la llavor de futures tensions ètniques i polítiques dins la Segona República Polonesa.

No obstant això, a efectes pràctics i immediats, Riga va significar:

1. Fi del Conflicte: Va establir la pau definitiva entre Polònia i la RSFS de Rússia (que actuava també en nom de la RSS d’Ucraïna i la RSS de Bielorússia).
2. Nou Eix Geopolític: Va assegurar la frontera oriental polonesa fins a l’esclat de la Segona Guerra Mundial el 1939.

La ratificació del 1924: Un reconeixement tardà

Tot i que el Tractat de Riga va ser efectiu des del 1921, la seva ratificació completa per part de la comunitat internacional, especialment de les principals potències occidentals, no va arribar fins al 1924. Aquí és on entra en joc la data del 20 d’octubre de 1924.

La Conferència d’Ambaixadors (un cos creat després del Tractat de Versalles, compost pels ambaixadors de les principals potències aliades: França, Gran Bretanya, Itàlia i Japó) va ser l’òrgan que, en última instància, va donar el vistiplau formal i vinculant al text de la Societat de Nacions sobre els límits territorials. Aquesta acció va representar:

• Legitimació Internacional: El reconeixement de les fronteres orientals de Polònia per part dels països occidentals, donant a la jove república una seguretat legal crucial en el panorama geopolític.
• Aïllament de la Rússia Soviètica: En aquell moment, molts països europeus encara no havien establert relacions diplomàtiques formals amb la Unió Soviètica (fundada el 1922), o ho havien fet de manera limitada. Aquesta ratificació de 1924 era una manera de confirmar els límits de Polònia sense haver de negociar directament amb el nou poder bolxevic.

Amb aquesta decisió, la frontera polonesa-soviètica va ser reconeguda de iure per la comunitat internacional, tancant oficialment la disputa territorial i establint un dels eixos centrals del mapa de l’Europa oriental fins al 1939.

El Llegat de la Frontera de Riga

La frontera fixada pel Tractat de Riga i ratificada per la Conferència d’Ambaixadors el 1924 va ser, sens dubte, una victòria territorial per a Polònia. No obstant això, també va ser una font de gran inestabilitat interna i un factor determinant en el futur tràgic de Polònia.

Les Minories Nacionals: La inclusió de milions d’ucraïnesos i bielorussos dins de l’estat polonès va crear fortes tensions ètniques que el govern de Varsòvia no va poder resoldre. Aquesta situació va ser explotada tant per l’Alemanya nazi com per la Unió Soviètica en els anys posteriors.

El Final de la Línia: Aquesta frontera de 1924 va desaparèixer dramàticament el setembre de 1939, quan la Unió Soviètica, seguint les clàusules secretes del Pacte Mólotov-Ribbentrop amb l’Alemanya nazi, va envair Polònia per l’est, repartint-se el territori polonès. Després de la Segona Guerra Mundial, les fronteres de Polònia es van desplaçar dràsticament cap a l’oest, i la línia de Riga va ser reemplaçada per una frontera, molt similar a la línia Curzon, que encara avui separa Polònia dels seus veïns orientals.

El 20 d’octubre de 1924, doncs, no va ser només una data de signatura; va ser un moment en què els vencedors de la Gran Guerra van intentar dibuixar un mapa estable a l’est d’Europa. La fragilitat de la línia que van traçar ens recorda, un segle després, la complexitat i la volatilitat de les fronteres i el preu de les solucions de pau que no sempre tenen en compte la voluntat dels pobles.