Avui recordem un capítol fosc de la història de França que va tenir lloc el 18 d’octubre de 1685: la promulgació de l’Edicte de Fontainebleau per part del rei Lluís XIV. Aquest acte no era una llei nova, sinó la revocació del fonamental Edicte de Nantes (1598), amb conseqüències devastadores per als protestants francesos, coneguts com a hugonots.

L’Edicte de Nantes: Un segle de treva

Per comprendre la magnitud de la revocació, hem de mirar enrere. L’Edicte de Nantes, signat pel rei Enric IV (ell mateix un antic hugonot que es va convertir al catolicisme per ascendir al tron), havia posat fi a les sagnants Guerres de Religió (1562-1598) a França. Aquest edicte atorgava als hugonots drets substancials:

• Llibertat de consciència a tot el regne.
• Llibertat de culte públic en llocs específics i en les seves fortaleses.
• Drets civils i accés a càrrecs públics sense discriminació religiosa.
• El dret a mantenir unes plaques de seguretat o ciutats fortificades.

L’Edicte de Nantes va ser un text pioner, considerat un dels primers intents europeus de garantir la tolerància religiosa i la coexistència.

El Rei Sol i la recerca de la fe única

Quan Lluís XIV, l’anomenat “Rei Sol”, va prendre el control personal del govern el 1661, va abraçar una visió de la monarquia absolutista que requeria la unificació en tots els sentits. El seu famós lema, “Un rei, una llei, una Fe” (“Un Roi, Une Loi, Une Foi”), no deixava lloc a una minoria religiosa independent com els hugonots.

La pressió per a la conversió es va intensificar dècada rere dècada. La política de Lluís XIV no va ser la d’un atac frontal immediat, sinó una erosió legal i una persecució creixent:

1. Restricció Legal: Es van tancar escoles, hospitals i es van prohibir professions als hugonots.
2. «Dragonades»: A partir de la dècada de 1680, es va utilitzar l’anomenada «política dels dragons». Aquesta pràctica consistia a allotjar de manera forçosa dragons (soldats) en cases de famílies protestants. Els soldats tenien permís per intimidar, torturar i destruir la propietat fins que la família es convertís al catolicisme. Aquesta va ser una tàctica brutal i efectiva.

L’Edicte de Fontainebleau (1685)

Lluís XIV, convençut que la majoria dels hugonots ja s’havien convertit gràcies a les «dragonades», va procedir a la revocació formal. L’Edicte de Fontainebleau va declarar que l’Edicte de Nantes ja no era necessari perquè la majoria dels protestants ja havien tornat a la fe catòlica.

Les estipulacions de l’Edicte de Fontainebleau van ser draconianes:

• Derogació total de l’Edicte de Nantes.
• Prohibició total del culte protestant a tot el territori francès.
• Destrucció immediata de tots els temples protestants (temples).
• Expulsió dels pastors que no es convertissin, amb un termini de 15 dies.
• Prohibició de la fugida per a laics: els hugonots que intentessin abandonar França s’enfrontaven a la confiscació dels seus béns, penes de presó i, en els casos més greus, a ser enviats a les galeres.

L’èxode i les conseqüències

La revocació va ser un desastre humà, econòmic i diplomàtic per a França:

• Emigració (El “Refugi”): Malgrat la prohibició, s’estima que entre 200.000 i 400.000 hugonots van fugir del país. Aquests incloïen artesans, mercaders, banquers i intel·lectuals altament qualificats.
• Pèrdua Econòmica: La fugida va significar una sagnia de talent i capital. Aquests hugonots es van establir principalment a països protestants com les Províncies Unides (Països Baixos), Anglaterra, Prússia (on van tenir un paper clau en el desenvolupament de Berlín) i diverses colònies. Van reforçar significativament les economies rivals de França.
• Guerra i Rebel·lió: Els que es van quedar i van resistir van haver d’adorar en secret (l’Església del Desert). A les regions del sud, especialment a les Cevenes, la repressió va conduir a la Guerra dels Camisards (1702-1715), una sagnant rebel·lió camperola.
• Aïllament Diplomàtic: La revocació va ser àmpliament condemnada a les corts protestants d’Europa, contribuint a l’aïllament i a l’enemistat contra Lluís XIV.

L’Edicte de Fontainebleau va ser una victòria a curt termini per al catolicisme a França, cosa que va permetre a Lluís XIV dir que havia aconseguit la uniformitat religiosa. No obstant això, es va convertir en un dels seus errors polítics més greus, soscavant l’economia i l’estabilitat del seu regne a llarg termini. La tolerància religiosa a França no es restabliria plenament fins a la Revolució Francesa i la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà (1789).