Avui, més de nou dècades després, revisitem una data que va marcar un punt d’inflexió en la història criminal dels Estats Units: el 17 d’octubre de 1931. Aquell dia, a Chicago, la llegenda negra del gàngster més famós de la història americana, Alphonse Gabriel Capone, més conegut com a Al Capone, es va topar de cara amb una justícia que, malgrat tots els seus crims i la seva violència desmesurada, el va condemnar finalment per un delicte que semblava insignificant en comparació: evasió d’impostos.

La història d’Al Capone no és només la crònica d’un assassí i un traficant d’alcohol durant la Llei Seca; és la narració d’una època, la dels “feliços anys vint”, on la prohibició va generar un mercat negre colossal i on el crim organitzat va ascendir a cotes de poder i influència mai vistes. Capone, nascut a Brooklyn, Nova York, de pares immigrants italians, va arribar a Chicago i va ascendir ràpidament dins del sindicat del crim, fins a convertir-se en el cap indiscutible de l’anomenat Chicago Outfit. El seu regne es va fonamentar en el contraban d’alcohol, els locals de joc il·legals i els bordells, generant beneficis que es comptaven per desenes de milions de dòlars anuals, una xifra astronòmica per a l’època.

Capone es va convertir en una icona popular, un personatge que, tot i ser temut, era alhora admirat per alguns per la seva ostentació, la seva habilitat per escapar de les autoritats i la seva imatge pública de bon vivant (encara que fos una màscara). Els seus homes eren responsables d’innombrables actes de violència, el més notari dels quals va ser la Matança del Dia de Sant Valentí el 1929, on set membres d’una banda rival, van ser metrallats sota les seves ordres. Malgrat tenir les mans tacades de sang i ser el cervell darrere d’una xarxa de corrupció que s’estenia per tota la ciutat, la policia i els fiscals locals semblaven incapaços de trobar prou proves per condemnar-lo pels seus delictes més greus. Els seus testimonis desapareixien o es retractaven, i la seva influència política el protegia com un escut invisible.

Aquí és on entra en escena el paper de l’Agència d’Impostos Interns (IRS) i, particularment, l’estratègia d’un grup reduït d’homes determinats, inclòs l’agent Eliot Ness (tot i que la seva relació amb l’evasió fiscal de Capone és sovint exagerada per la llegenda i Hollywood, va ser el Tresor qui va liderar la investigació fiscal). El govern federal, desesperat per posar fi al regnat de terror de Capone, va canviar d’estratègia: si no podien condemnar-lo pels seus crims de sang, ho farien pels seus diners.

L’argument legal era simple, però innovador: tot ciutadà americà, independentment de la procedència dels seus ingressos (fins i tot si eren il·legals), estava obligat per llei a declarar-los i pagar els impostos corresponents. Els investigadors fiscals van examinar meticulosament els llibres de comptabilitat dels seus negocis, els seus registres de despeses luxoses, les transaccions de béns arrels i els testimonis que provaven que Capone vivia d’una manera que no es corresponia amb cap font d’ingressos legal coneguda o declarada. Van aconseguir provar que, durant anys, Capone havia obtingut milions de dòlars sense declarar ni un cèntim a les autoritats federals.

El judici, celebrat a la tardor de 1931, va ser un esdeveniment mediàtic sense precedents. La pressió pública era immensa, però Capone i els seus advocats es mostraven confiats. La llegenda diu que Capone va intentar subornar o intimidar els membres del jurat abans del veredicte. No obstant això, el jutge James H. Wilkerson, coneixedor de les tàctiques de Capone, va fer un moviment mestre: a l’últim moment, va substituir el jurat per un altre que desconeixia la defensa.

El 17 d’octubre de 1931, el veredicte va arribar: culpable. Capone va ser condemnat a onze anys de presó a la presó federal, a pagar una multa de 50.000 dòlars i a pagar 215.000 dòlars més en impostos impagats i sancions.

Aquesta sentència va ser un xoc per a la nació i un triomf per al Departament del Tresor. Va demostrar que el poder federal podia finalment desmantellar fins i tot el sindicat del crim més organitzat i violent. Capone, que havia dominat Chicago amb terror i corrupció, va ser enviat inicialment a la Penitenciaria d’Atlanta i, més tard, a la nova i formidable presó d’Alcatraz, on la seva llegenda va començar a esvair-se.

La condemna d’Al Capone per evasió d’impostos el 1931 és un episodi fonamental en la història legal dels Estats Units. Va establir un precedent durador: ningú està per sobre de la llei, i el fisc pot ser una eina sorprenentment efectiva per desmantellar organitzacions criminals.

Capone va sortir de la presó el 1939, amb la salut física i mental deteriorada a causa de la sífilis no tractada. Va morir el 1947, a l’edat de 48 anys. No obstant això, la data del 17 d’octubre de 1931 roman com el dia en què un comptable, armat amb un llibre de comptes, va aconseguir allò que innombrables policies i fiscals armats no havien pogut: posar fi al regnat de terror del Rei de Chicago. És una lliçó sobre la perseverança de la justícia i, paradoxalment, sobre l’efectivitat de la legislació fiscal com a arma contra el crim organitzat. La història ens recorda que, a vegades, el crim organitzat pot eludir els càrrecs d’assassinat o contraban, però mai no podrà eludir l’oncle Sam.