16 d’octubre de 1793. Aquest dia marca un dels moments més foscos i simbòlics de la Revolució Francesa. A la Plaça de la Revolució (avui plaça de la Concòrdia) de París, l’antiga reina consort de França, Maria Antonieta d’Àustria, la “Vídua Capet”, va ser conduïda al cadafal per ser executada a la guillotina. L’acte no només va significar la fi tràgica d’una monarca sinó que també va subratllar la radicalització imparable del moviment revolucionari, immers ja de ple en l’anomenat Règim del Terror.

Maria Antonieta, nascuda arxiduquessa d’Àustria, havia arribat a Versalles el 1770 per casar-se amb el futur Lluís XVI. La seva figura, inicialment rebuda amb certa eufòria, aviat es va convertir en el blanc de les crítiques populars. La seva afició al luxe, els seus vestits extravagants i la seva suposada influència en els afers d’estat (sovint vista com a titella dels interessos austríacs) van alimentar una campanya de desprestigi implacable. La famosa i probablement apòcrifa frase “Que mengin brioix” (“Qu’ils mangent de la brioche“) és l’exemple perfecte de com la seva imatge va ser manipulada per simbolitzar l’oblit i la frivolitat de la reialesa davant la misèria del poble.

El trajecte al cadafal

Després de l’esclat de la Revolució el 1789 i l’intent de fuga de la família reial (la famosa Fugida de Varennes), el destí de Maria Antonieta i Lluís XVI va quedar segellat. Lluís XVI va ser guillotinat el gener de 1793. Vuit mesos després, la reina va ser sotmesa a un judici farsa de dos dies davant el Tribunal Revolucionari.

Les acusacions van ser polítiques i personals, d’una crueltat extrema: conspiració amb potències estrangeres, esgotament del tresor nacional i, fins i tot, un càrrec d’incest amb el seu fill, Lluís Carles, que ella va negar amb dignitat i indignació. La sentència, dictada pel tribunal dominat pels jacobins, era de mort.

El matí del 16 d’octubre, la reina, amb només trenta-set anys, va ser vestida amb una austera roba blanca (el color de les reines a França, però també de les condemnades a mort) i traslladada des de la presó de la Conciergerie fins a la plaça. A diferència del seu marit, que havia viatjat en una carrossa tancada, Maria Antonieta va ser exposada a la vista pública en una carreta oberta de fusta, lligada de mans i amb els cabells tallats per facilitar la tasca del botxí, Charles-Henri Sanson.

El seu rostre, demacrat i amb els cabells prematurament blancs per l’angoixa del captiveri, mostrava una serenitat gairebé marmòria. Durant l’hora de trajecte, una multitud irada l’escarnia i l’insultava, però ella va mantenir una dignitat que, segons alguns testimonis, va arribar a transformar la percepció d’alguns dels presents, convertint la “lúbrica austríaca” en una mena de màrtir als ulls d’alguns.

El Terror i la simbologia de l’execució

L’execució de Maria Antonieta es produeix en el pitjor moment del Terror, un període que va des de setembre de 1793 fins a juliol de 1794. En aquest règim, liderat pel Comitè de Salvació Pública amb Robespierre al capdavant, la por i l’acceleració de les execucions es van convertir en instruments per a «salvar» la Revolució de les amenaces internes i externes.

El Tribunal Revolucionari podia dictar només dues sentències: llibertat o mort, sense gairebé garanties per als acusats. L’eliminació de la reina va ser la culminació d’una primera onada de repressió que buscava decapitar simbòlicament l’Antic Règim i neutralitzar qualsevol focus contrarevolucionari.

L’últim acte de la reina, poc abans de la caiguda de la fulla, va ser una disculpa. Es diu que, en pujar al cadafal, va trepitjar accidentalment el peu del botxí i va murmurar: “Pardonnez-moi, monsieur, je ne l’ai pas fait exprès” (Perdoni’m, senyor, no ho he fet expressament). Aquestes paraules, senzilles i humanes, van ser les darreres de la darrera reina de França.

L’execució de Maria Antonieta va ser un avís al món sencer: la Revolució Francesa no faria marxa enrere. Va consolidar la imatge de la República com una força inexorable i, alhora, va generar una reacció d’horror a les corts europees, provocant una escalada de les guerres de coalició contra França. Avui, la seva història continua sent un potent símbol de la pèrdua de poder, la caiguda dels imperis i la ineluctable violència que sovint acompanya els grans canvis històrics.

L’execució de Maria Antonieta marca un punt sense retorn en el camí de la Revolució cap a la seva fase més radical i sagnant.