El 15 d’octubre de 1962, el món es va despertar a l’ombra d’un fantasma aterridor: la possibilitat imminent d’una guerra nuclear a gran escala. Aquesta data marca l’inici públic d’una de les confrontacions més perilloses de la Guerra Freda, coneguda com la Crisi dels Míssils de Cuba. Si bé l’anunci del president John F. Kennedy sobre la “quarantena” o bloqueig naval es produiria oficialment el 22 d’octubre, la jornada del 15 va ser crucial, ja que va ser quan el govern nord-americà va iniciar les accions per respondre a la gravíssima amenaça detectada.

La llavor de la crisi s’havia plantat la vigília, el 14 d’octubre, quan un avió espia nord-americà U-2 va obtenir fotografies aèries de bases de llançament de míssils balístics de mig i intermedi abast, amb capacitat nuclear, que la Unió Soviètica estava instal·lant secretament a Cuba. La presència d’aquest armament, capaç d’impactar gran part dels Estats Units continentals en qüestió de minuts, va ser considerada per l’administració Kennedy com una provocació “inacceptable” i una alteració dràstica de l’equilibri de poder. Aquesta descoberta va tenir lloc poc més d’un any després del fiasco de la Badia de Cochinos, la temptativa fallida d’enderrocar Fidel Castro finançada per Washington, i enmig d’un tens bloqueig econòmic imposat pels Estats Units des de 1961. L’URSS de Nikita Khrusxov, aliada de Cuba des del triomf de la Revolució de 1959, havia promès protegir l’illa contra una possible invasió nord-americana, i l’Operació Anàdir per al desplegament de míssils era la materialització d’aquest compromís.

El 15 d’octubre, per tant, va ser el dia en què els serveis d’intel·ligència van confirmar al president Kennedy l’abast total de l’amenaça. A partir d’aquell moment, es van succeir 13 dies de màxima tensió, on el món va retenir l’alè. Kennedy i els seus assessors, agrupats en el Comitè Executiu del Consell de Seguretat Nacional (EXCOMM), van debatre intensament les opcions, que anaven des d’una invasió militar total de Cuba fins a un atac aeri selectiu a les bases de míssils o la intercepció naval. Qualsevol d’aquestes accions podia desencadenar una resposta soviètica i, potencialment, el temut intercanvi nuclear.

Finalment, Kennedy es va decantar per la mesura menys agressiva però ferma: una “quarantena selectiva” o bloqueig naval, que consistia a impedir que qualsevol vaixell amb armament ofensiu soviètic arribés a Cuba. Aquesta decisió, anunciada el 22 d’octubre, era tècnicament un acte de guerra segons el dret internacional, però el seu objectiu era guanyar temps i forçar Khrusxov a retirar els míssils.

La crisi va arribar al seu punt àlgid el 27 d’octubre, el “dissabte negre”, amb el derrocament d’un avió espia U-2 sobre Cuba i la mort del seu pilot, el Major Rudolf Anderson Jr. En aquest moment, els militars nord-americans pressionaven per una acció armada immediata. No obstant això, la diplomàcia secreta va prevaldre. Les comunicacions entre Washington i Moscou es van intensificar, utilitzant canals oficials i no oficials.

La solució, finalment, va arribar el 28 d’octubre, quan Khrusxov va acceptar retirar els míssils soviètics de Cuba. A canvi, Kennedy va prometre públicament no envair l’illa caribenya i, en secret, es va comprometre a retirar els míssils nord-americans “Júpiter” que els Estats Units tenien instal·lats a Turquia i Itàlia.

La Crisi dels Míssils de Cuba, precipitat per l’alarma del 15 d’octubre, va acabar sent un triomf de la diplomàcia en una situació crítica. La lliçó principal va ser la necessitat urgent de millorar les comunicacions entre les superpotències: poc després es va instal·lar el “telèfon vermell”, una línia de comunicació directa entre la Casa Blanca i el Kremlin, per tal de prevenir futurs incidents que poguessin portar el món a la catàstrofe nuclear. L’efemèride del 15 d’octubre de 1962 és, doncs, la data en què la humanitat va prendre consciència de la seva pròpia fragilitat davant la Guerra Freda.