Cada any, el 12 d’octubre se celebra la Festa Nacional d’Espanya, coincidint amb la data en què Cristòfol Colom va arribar a Amèrica l’any 1492. Aquesta efemèride, coneguda també com a Día de la Hispanidad, pretén commemorar l’inici de la presència espanyola al continent americà i la projecció internacional de la cultura hispànica. Tanmateix, aquesta celebració no està exempta de polèmica, ja que reobre el debat sobre el llegat colonial espanyol i les narratives que l’envolten.

En aquest context, emergeixen dues visions oposades que han marcat la interpretació del passat imperial espanyol: la llegenda negra i la llegenda blanca. Ambdues són construccions ideològiques que, més que explicar la història, la simplifiquen i la manipulen segons interessos polítics, religiosos o identitaris.

⚫ Què és la llegenda negra?

La llegenda negra és una narrativa que presenta Espanya com una potència cruel, intolerant i destructiva, especialment durant la seva expansió colonial. Va sorgir al segle XVI, impulsada per potències colonials rivals com Anglaterra, les Províncies Unides i França, que utilitzaren pamflets, gravats i relats per desacreditar la Monarquia Hispànica.

Un dels textos més influents va ser la Brevísima relación de la destrucción de las Indias (1552) de Bartolomé de las Casas, que denunciava els abusos comesos pels conqueridors. Tot i que el seu propòsit era moral i reformista, el text va ser utilitzat com a munició propagandística per autors com Theodor de Bry, que el van il·lustrar amb gravats exagerats i escenes de violència extrema.

El terme “llegenda negra” va ser popularitzat per Julián Juderías en el seu llibre La leyenda negra y la verdad histórica (1914), on denunciava la visió esbiaixada que predominava a Europa sobre Espanya. Segons Henry Kamen, historiador britànic especialitzat en l’Imperi espanyol:

“La leyenda negra no es historia, sino propaganda.” — Henry Kamen, Empire: How Spain Became a World Power, 1492–1763

⚪ Què és la llegenda blanca?

En contraposició, la llegenda blanca és una reacció revisionista que busca netejar la imatge d’Espanya, exaltant els aspectes positius del seu passat imperial. Aquesta visió defensa que l’Imperi espanyol va portar civilització, llengua, religió i institucions a Amèrica, i que les crítiques són exagerades o manipulades per interessos estrangers.

Els defensors de la llegenda blanca sovint apel·len a la comparació amb altres imperis europeus, argumentant que Espanya no va ser més cruel que altres potències colonials. Aquesta narrativa ha estat promoguda per historiadors, polítics i mitjans que busquen reforçar una identitat nacional positiva i combatre la hispanofòbia.

Aquesta visió sovint s’associa a discursos nacionalistes o identitaris que volen reivindicar el passat imperial com a font de prestigi. Autors com Iván Vélez o Ignacio Ruiz Rodríguez defensen que la llegenda negra ha estat utilitzada per justificar la hispanofòbia i que cal recuperar una visió equilibrada del passat espanyol. Vélez afirma:

“La leyenda negra sigue viva en el imaginario contemporáneo, i cal combatre-la amb rigor històric.” — Iván Vélez, La leyenda negra: Historia del odio a España

Tanmateix, historiadors com Ricardo García Cárcel alerten que la llegenda blanca pot caure en una idealització acrítica del passat, ignorant les violències i contradiccions del procés colonial, que és evident hi foren i que patiren sobretot els pobles i cultures indígenes d’Amèrica que existien abans de l’arribada dels colonitzadors castellans, portuguesos i britànics.

I convé a tothom recordar que la història rigorosa es fa des de la recerca, l’anàlisi i la divulgació, tenint en compte les conjuntures polítiques, econòmiques, socials i culturals de l’època, i no des d’un presentisme moralitzant. Cap conquesta ha estat blanca ni exempta de violències.

Més enllà de les llegendes: interessos i identitats

Així doncs, tant la llegenda negra com la blanca són construccions que responen a interessos ideològics, diplomàtics i identitaris, més que a una anàlisi rigorosa dels fets històrics. La primera va servir per justificar l’expansió d’altres imperis i desacreditar Espanya; la segona, per reivindicar el passat i reforçar el patriotisme. Però tot es fa a partir de la manipulació històrica.

La història, però, no és ni blanca ni negra. Més aviat és una escala de grisos segons el moment i el context. La història és complexa, plena de matisos, contradiccions i contextos. Reduir-la a una narrativa simplista és una forma de manipular-la. Per això, cal fomentar una mirada crítica, que reconegui tant les llums com les ombres del passat, sense caure en la propaganda.

I per acabar una realitat dels historiadors ens dies com el d’avui

Fonts consultades

• La leyenda negra y la verdad histórica, Julián Juderías
• Empire: How Spain Became a World Power, 1492–1763, Henry Kamen
• La leyenda negra: Historia del odio a España, Iván Vélez
• La leyenda negra: Una revisión crítica, Ricardo García Cárcel