El calendari marca el 8 d’octubre de l’any 976. A la fastuosa Còrdova, capital d’al-Àndalus, s’està gestant un canvi que reescriurà la història de la península Ibèrica. La mort recent del savi califa Al-Hàkam II ha deixat el tron en mans del seu fill, un nen d’onze anys, Hixam II. Oficialment, la successió assegura la continuïtat de la dinastia omeia. En la pràctica, però, la minoria d’edat del nou califa obre les portes de palau a l’ambició desmesurada d’un home que, sis dies després de la investidura d’Hixam, aconsegueix una posició clau que serà el punt de partida de la seva tirania: la designació com a delegat de l’h\bar{a}jib (primer ministre), que en poc temps es convertirà en el vertader poder darrere del tron. Parlem de Muhàmmad ibn Abi-Àmir, més conegut com a Almansor (al-Mansur bi-Llāh, “el victoriós per Déu”).

Un nin per Califa i la lluita pel control

La crisi successòria s’havia desencadenat amb la mort d’Al-Hàkam II, a principis d’octubre del 976. Hixam II era massa jove per a regnar segons els cànons islàmics. Aquesta feblesa va dividir la cort en dues faccions principals. D’una banda, els partidaris de l’oncle del nou califa, al-Mughira, que volien entronitzar-lo. De l’altra, la coalició que va defensar la continuïtat del jove Hixam, liderada pel fins aleshores h\bar{a}jib (Ya’far al-Mushafí) i la poderosa mare del califa, la reina consort Subh.

En aquest tèrbol panorama d’intrigues, la figura de Muhàmmad ibn Abi-Àmir, un jove d’origen iemenita que havia ascendit meteòricament en la burocràcia palatina, es va revelar crucial. Abi-Àmir havia guanyat el favor de Subh com a administrador dels béns del príncep Hixam i, al mateix temps, era protegit d’al-Mushafí. La seva primera gran tasca, encarregada per al-Mushafí i Subh, va ser eliminar el rival més perillós: al-Mughira va ser assassinat, garantint així la coronació d’Hixam II.

Amb Hixam II investit califa el 2 d’octubre de 976, el govern de facto va recaure en un consell de regència informal dominat per al-Mushafí i Subh. La designació del 8 d’octubre va ser l’acte formal que va reconèixer el paper d’Abi-Àmir en la nova estructura de poder. Oficialment, al-Mushafí va ser nomenat h\bar{a}jib, però l’ambiciós Ibn Abi-Àmir va rebre el càrrec estratègic de delegat del h\bar{a}jib.

La mà ascendent del delegat

Aquesta posició de delegat li va donar a Ibn Abi-Àmir un accés gairebé il·limitat a la maquinària estatal i, el que és més important, als recursos. Però la seva ambició no coneixia límits. Sabia que per controlar totalment al-Àndalus, calia eliminar el seu benefactor.

La seva estratègia va ser simple i efectiva: aliar-se amb l’altre gran pilar de la política andalusina: el general Ghálib, cap de la poderosa guàrdia eslava i comandant de la frontera. El matrimoni d’Abi-Àmir amb la filla de Ghálib va segellar aquesta aliança. Amb el suport militar d’un sector clau de l’exèrcit i acusant de traïció el seu antic protector, va aconseguir la caiguda i l’execució d’al-Mushafí pocs anys després.

El camí cap al poder total estava obert. El 981, després de vèncer i matar el seu antic sogre, Ghálib, en batalla, Muhàmmad ibn Abi-Àmir va adoptar el títol d’al-Mansur (“el victoriós”), que catalanitzat coneixem com a Almansor. A partir d’aquell moment, va governar al-Àndalus com un autèntic dictador militar, recloent el jove i ja adult Hixam II al palau de Madínat az-Zahrà i convertint-lo en una simple figura decorativa sense cap poder real. S’iniciava l’època de la dictadura amirí o amirida.

La terrorífica màquina de guerra

Amb el poder polític assegurat, Almansor va dirigir tota la seva energia a la reforma i l’expansió militar. Va reestructurar l’exèrcit, substituint les faccions tribals andalusines, que podrien haver desafiat la seva autoritat, per una milícia professional, majoritàriament de mercenaris berbers i eslaus, fidels només a la seva persona. Aquesta nova i implacable màquina de guerra es va girar immediatament cap al nord.

Des del 977 i durant més de vint-i-cinc anys, Almansor va liderar un impressionant rosari de més de cinquanta r\bar{a}’ids (campanyes o ràtzies) contra els regnes cristians de la península. El seu objectiu no era la conquesta territorial permanent, sinó la submissió, el pillatge de riqueses per finançar la seva dictadura i la imposició d’un terror psicològic.

Les seves campanyes van ser devastadores:

• Conquesta de Barcelona (985): Una de les fites més dures per als comtats catalans, que va trencar la dependència del Regne Franc i va accelerar la independència de fet.

• Destrucció de Santiago de Compostel·la (997): El símbol més sagrat del cristianisme peninsular va ser arrasat. Les cròniques diuen que els captius cristians van ser obligats a transportar les campanes de l’església fins a Còrdova.

• Saquejos contra Castella, Lleó i Navarra: Ciutats com Zamora, Lleó i Coïmbra van ser repetidament destruïdes i reconstruïdes, mantenint els regnes del nord en un estat constant d’inseguretat i obligant molts dels seus comtes a pagar tributs.

El 8 d’octubre de 976 és molt més que la data d’un nomenament burocràtic; és el moment en què un jove ambiciós va fer el primer pas per usurpar un califat en hores baixes. Almansor va morir el 1002, després de la campanya d’Arbela, però el seu llegat va ser ambigu: va portar la glòria militar més gran a al-Àndalus, però la seva dictadura i la militarització del poder van ser la causa directa de la descomposició del califat, que pocs anys després de la seva mort es fragmentaria en els regnes de Taifes.