Avui, 7 d’octubre, mirem enrere tres segles i mig fins a l’any 1649, una data marcada al calendari de la monarquia hispànica per un esdeveniment que, tot i la seva pompa i el seu necessari aire de celebració, portava amb si el pes de la tragèdia i el futur incert d’una dinastia: el matrimoni de Felip IV de Castella i Aragó (i IV de Portugal, encara que aviat perdria aquest títol) amb la seva neboda, l’arxiduquessa Mariana d’Àustria. La unió es va formalitzar a Navalcarnero, prop de Madrid, i no va ser una simple història d’amor, sinó un fred moviment d’escacs dissenyat per perpetuar la ja malmesa Casa d’Àustria.

La necessitat d’un hereu: Un Rei vidu i desolat.

Per entendre la urgència i la singularitat d’aquest casament, cal retrocedir uns anys. Felip IV, conegut com el «Rei Planeta» i patró de grans artistes com Velázquez, havia enviudat l’any 1644 de la seva primera esposa, Isabel de Borbó. Però el veritable cop que va sacsejar la dinastia va ser la mort, l’octubre de 1646, del seu únic fill i hereu, el príncep Baltasar Carles, amb només setze anys.

Aquesta pèrdua va ser un desastre d’estat. En un temps on l’hereu era la pedra angular de l’estabilitat política, la sobtada mort del príncep, just quan estava promès per casar-se amb la seva cosina, precisament Mariana d’Àustria, va deixar Felip IV, de 44 anys, sense descendència legítima masculina i amb una imperiosa necessitat de tornar-se a casar.

Mariana: de promesa de príncep a reina consort

Aquí és on entra en escena Mariana d’Àustria. Nascuda a Viena el 1634, era filla de l’Emperador Ferran III i de la infanta Maria Anna d’Espanya, la qual era germana de Felip IV. Per tant, Mariana era la neboda carnal de Felip IV. Aquesta consanguinitat era una pràctica habitual entre els Habsburg, que buscaven mantenir la puresa de la sang dinàstica i reforçar els llaços entre les branques espanyola i imperial, però amb el temps es convertiria en una de les causes de la seva decadència física i genètica.

Originalment, el pla era casar-la amb el seu cosí, Baltasar Carles. Amb la mort d’aquest, la lògica dinàstica va dictar una solució extrema i pràctica: si no podia casar-se amb el fill, es casaria amb el pare. Felip IV va acceptar la unió amb la seva neboda, divuit anys més jove que ell (Mariana encara no havia complert els quinze anys en la data del casament), per la mateixa raó per la qual havia d’haver-se casat amb Baltasar Carles: garantir un hereu de la pura estirp dels Habsburg.

L’esplendor i el protocol a Navalcarnero

El matrimoni es va celebrar el 7 d’octubre de 1649 a Navalcarnero, una vila propera a Madrid. L’elecció del lloc, allunyat de la capital, era habitual per complir amb certs protocols cerimonials abans de l’entrada triomfal de la nova reina a Madrid.

Les «velacions» (la cerimònia nupcial pròpiament dita) es van celebrar amb tota la majestuositat pròpia de la cort espanyola, tot i el context de crisi. L’esdeveniment va ser minuciosament documentat i va incloure festejos, banquets i justes que pretenien reflectir la grandesa de la Corona, malgrat que Espanya es trobava immersa en les turbulències de la guerra dels Segadors (a Catalunya) i les dures conseqüències de la Guerra dels Trenta Anys a Europa. L’entrada de Mariana a Madrid, posteriorment, va ser una manifestació de gran pompa, amb arcs de triomf i una fastuosa rebuda per part de la noblesa i el poble, desesperats per l’estabilitat que un nou matrimoni podria portar.

Les conseqüències: ‘hereu malaltís.

Tot i la diferència d’edat i el caràcter poc alegre del matrimoni, Mariana d’Àustria va complir amb la seva obligació principal: donar fills al Rei. Va tenir cinc fills amb Felip IV, però la majoria varen morir prematurament.

• La primera filla a sobreviure va ser la infanta Margarida Teresa, la qual seria immortalitzada en el famós quadre de Velázquez, Las Meninas, i que, amb el temps, es casaria amb el seu oncle matern, l’Emperador Leopold I, mantenint el cercle de consanguinitat.
• El més esperat, el príncep Felip Pròsper, va néixer el 1657, però la seva salut era fràgil des del principi i va morir a quatre anys.
• Finalment, el 1661, va néixer l’últim fill, Carles, el futur Carles II, el darrer dels Habsburg espanyols.

Precisament, l’extrema consanguinitat dels seus pares i avantpassats és la que es considera que va causar les greus malalties i deformacions que van marcar la vida de Carles II, conegut com “el Fetillat”. La pressió per mantenir la «puresa» de la línia dinàstica va acabar, irònicament, amb la seva extinció.

La Reina regent i el llegat

Quan Felip IV va morir el 1665, Mariana d’Àustria va assumir la Regència durant la minoria d’edat del seu fill Carles II. Va ser una de les figures polítiques més importants i controvertides del final del segle XVII espanyol, governant en un període de gran inestabilitat i lluites internes a la cort, principalment amb el seu germanastre Joan Josep d’Àustria.

El matrimoni del 7 d’octubre de 1649 no va ser feliç per a Mariana; es parla d’una dona avorrida i solitària a la cort, amb poca connexió amb el seu marit. No obstant això, va ser un dels casaments més crucials de la història d’Espanya. Va assegurar l’extensió de la dinastia Habsburg per una generació més, però va carregar la corona amb una herència genètica que conduiria directament a la guerra de Successió Espanyola a inicis del segle XVIII, amb la mort sense descendència de Carles II.

Així doncs, el 7 d’octubre de 1649 és molt més que una data matrimonial; és el dia que la Casa d’Àustria va apostar el seu últim as per la supervivència, un as que, tot i donar-los un hereu, marcaria el seu destí final.