Cada any, el calendari marca una data que, per a l’Orient Mitjà i la història mundial, roman gravada amb foc: el 6 d’octubre. Per al poble jueu, és el dia sagrat de Yom Kippur (Dia de l’Expiació), una jornada dedicada a la pregària, el dejuni i la reflexió profunda. Per a les forces armades d’Egipte i Síria, aquell dia de 1973 va ser el moment escollit per llençar un atac coordinat i sorprenent contra Israel, marcant l’inici de la que es coneixeria com la Guerra del Yom Kippur (també anomenada Guerra d’Octubre o Guerra del Ramadà en el món àrab).

Aquesta efemèride no és només un recordatori d’un conflicte bèl·lic, sinó una porta d’entrada per entendre la complexitat i les conseqüències duradores que van redefinir el mapa geopolític de la regió.

Els anys de la calma enganyosa: L’herència de 1967

Per comprendre l’esclat de 1973, cal remuntar-se sis anys abans, a la guerra dels Sis Dies de 1967. En aquella ocasió, Israel va obtenir una victòria fulminant contra les forces de la coalició àrab (Egipte, Jordània i Síria), conquerint vastos territoris: la península del Sinaí a Egipte, els Alts del Golan a Síria, i Cisjordània (incloent-hi Jerusalem Est) a Jordània.

Aquesta victòria va generar una sensació d’eufòria i invulnerabilitat a Israel, especialment dins de l’estament militar, que considerava les noves fronteres (com la línia Bar-Lev al canal de Suez i les posicions fortificades al Golan) com pràcticament inexpugnables. Hi havia una gran sobreconfiança en la seva superioritat militar.

Per contra, per a les nacions àrabs, la derrota de 1967 va ser una humiliació profunda i insuportable. El president egipci Anwar Sadat i el president sirià Hafiz al-Assad (pare de l’actual president sirià) tenien un objectiu clar: recuperar els territoris perduts i restaurar la dignitat de les seves nacions, fins i tot si no aconseguien una victòria total, un cop militar reeixit obligaria Israel a negociar.

L’atac sorpresa: Un cop de mestre estratègic.

El 6 d’octubre era el dia més sagrat del calendari jueu, una jornada en què el país s’aturava gairebé completament: la majoria dels reservistes estaven a casa, les carreteres buides, i l’estat d’alerta era significativament baix. Això, malgrat els indicis d’una mobilització àrab que l’alt comandament israelià, confiat, va desestimar.

A les 14:00 hores, l’infern es va desfer simultàniament en dos fronts:

1. Front Sud (canal de Suez): Les forces egípcies van llançar una massiva operació per travessar el canal de Suez. Amb l’ajuda de canons d’aigua a alta pressió (una innovació enginyosa), van obrir bretxes a les gegantines defenses de sorra de la línia Bar-Lev amb una facilitat sorprenent. Les tropes egípcies van aconseguir establir cap de pont a la riba est del canal, neutralitzant amb eficàcia els tancs israelians amb míssils antitancs portàtils, com el temut AT-3 Sagger de fabricació soviètica.
2. Front Nord (Alts del Golan): Simultàniament, les divisions blindades sirianes van assaltar els Alts del Golan amb una superioritat numèrica aclaparadora. Les poques unitats israelianes desplegades van lluitar heroicament, però els sirians van avançar profundament, arribant a posar en risc l’accés a les planures de Galilea.

La sorpresa va ser total i devastadora. En les primeres 48 hores, Israel va patir pèrdues humanes i materials impressionants, i la sensació d’invencibilitat es va esfondrar. La primera ministra Golda Meir va descriure aquells moments inicials com els més foscos de la història d’Israel.

La remuntada i la tàctica del desbloqueig.

Malgrat la duresa del cop inicial, Israel va iniciar la mobilització massiva dels seus reservistes, la columna vertebral del seu exèrcit, i va reorganitzar les seves forces sota una tensió extrema.

• Al Nord: Després de rebre reforços, les forces israelianes van aconseguir frenar l’avanç sirià, especialment gràcies al paper crucial de les seves forces blindades. Cap a finals de la primera setmana, els israelians no només havien expulsat els sirians del Golan sinó que havien traspassat la línia de foc, bombardejant objectius a pocs quilòmetres de Damasc.
• Al Sud: L’estancament inicial es va trencar amb una de les maniobres més audaces de la guerra. Sota el comandament del general Ariel Sharon, les tropes israelianes van trobar un punt feble entre el Segon i el Tercer Exèrcit egipci i van aconseguir travessar el canal de Suez cap a la riba oest (territori egipci), envoltant el Tercer Exèrcit. Aquesta maniobra va capgirar l’equilibri estratègic i va posar en perill l’operació egípcia.

El paper de les superpotències i la crisi del petroli

El conflicte de 1973 no va ser només una guerra regional; va ser un conflicte per poders entre els Estats Units, que donava suport a Israel, i la Unió Soviètica, que armava els països àrabs.

• Pont Aeri: Davant les pèrdues israelianes, el president nord-americà Richard Nixon va autoritzar un pont aeri massiu d’armament (Operació Nickel Grass) per reabastir les reserves d’Israel, fet que va ser vital per a la seva remuntada.
• Intervenció Soviètica: La Unió Soviètica, per la seva banda, va intensificar el subministrament a Egipte i Síria. Quan Israel va envoltar el Tercer Exèrcit egipci, la tensió internacional va arribar al seu punt màxim, amb amenaces d’una possible intervenció soviètica que hauria pogut desencadenar un conflicte global. Finalment, els EUA i l’URSS van negociar un alto el foc sota els auspicis de l’ONU el 25 d’octubre.

Una conseqüència global i immediata de la guerra va ser l’acció dels països productors de petroli àrabs, agrupats en l’OAPEC (Organització dels Països Àrabs Exportadors de Petroli). Com a represàlia pel suport occidental a Israel, van decretar un embargament de petroli i una reducció dràstica de la producció. Això va provocar l’anomenada Crisi del Petroli de 1973-1974, quadruplicant el preu del cru i generant una recessió econòmica mundial sense precedents.

Les conseqüències duradores: De la guerra a la pau.

La Guerra del Yom Kippur va durar només dinou dies, però el seu impacte va ser monumental i va marcar un abans i un després:

1. La fi de la invencibilitat israeliana: El mite de la superioritat militar absoluta d’Israel es va trencar. La guerra va ser un xoc que va obligar el país a repensar la seva doctrina militar i de seguretat.
2. El prestigi àrab recuperat: Tot i la victòria militar final d’Israel, Egipte i Síria van aconseguir un èxit estratègic i moral. La capacitat de llançar un atac sorpresa reeixit va restaurar l’orgull àrab i va canviar la dinàmica de poder.
3. El Camí cap a la Pau: Paradoxalment, la guerra va obrir el camí per a la pau. Per a Sadat, l’èxit militar inicial va donar-li la palanca necessària per asseure’s a negociar des d’una posició de força, cosa impensable abans de 1973. Això va culminar amb els Acords de Camp David de 1978 i el tractat de pau entre Egipte i Israel el 1979, el primer entre Israel i un estat àrab, en què Israel va retornar la península del Sinaí.

El 6 d’octubre de 1973, doncs, no va ser només el dia en què va esclatar una guerra; va ser el dia en què l’Orient Mitjà va ser forçat a una nova realitat, demostrant que fins i tot en el dia més sagrat, el conflicte latent pot trencar la calma, obrint, finalment, la porta a un llarg i incert procés de pau.