El 3 d’octubre de 1932 és una data cabdal en la història del Pròxim Orient. Aquest dia, el Regne de l’Iraq va ser admès com a membre de ple dret a la Societat de Nacions (l’antecessora de l’ONU), un acte que va significar la fi oficial del Mandat Britànic de Mesopotàmia i la seva tan anhelada independència. Un procés que havia estat llarg, complex i marcat per una tensa negociació entre els interessos imperials de Londres i l’emergent nacionalisme àrab.

Dels otomans al control britànic

Abans de la Primera Guerra Mundial, el territori que avui coneixem com a l’Iraq formava part de l’Imperi Otomà, dividit en tres vilayets (províncies): Mossul, Bagdad i Bàssora. Amb la derrota otomana, les potències aliades es van repartir les seves possessions a través del sistema de mandats de la Societat de Nacions. El 1920, la Gran Bretanya va rebre el mandat sobre Mesopotàmia.

La imposició del domini britànic no va ser ben rebuda. El 1920, una gran revolta iraquiana va forçar Londres a repensar la seva estratègia. El 1921, en la Conferència del Caire, els britànics van orquestrar l’ascens al tron de l’emir Faisal ibn Hussein (o Fàysal I), fill del Xerif de la Meca i figura clau de la Gran Revolta Àrab contra els otomans. Així, es va establir una monarquia haiximita sota una intensa tutela britànica.

El Tractat de 1930: una independència amb condicions

El paper del Rei Fàysal I va ser crucial per navegar entre les demandes nacionalistes internes i la realitat del poder britànic. El seu objectiu constant era aconseguir l’estatus d’un estat sobirà al més aviat possible.

Aquesta aspiració va cristal·litzar en el Tractat Anglo-Iraquià de 1930. Aquest acord va ser el pas definitiu cap a la independència, però venia amb condicions significatives que asseguraven que la influència britànica es mantindria molt present:

1. Fi del Mandat: El tractat establia que el Mandat Britànic acabaria el 1932 amb l’admissió de l’Iraq a la Societat de Nacions.
2. Aliança Estreta: S’estipulava una «estreta aliança» de 25 anys entre els dos països, que obligava l’Iraq a consultar «plenament i francament» amb el Regne Unit en tots els assumptes de política exterior que afectessin els seus interessos mutus.
3. Bases Militars: El més controvertit era la clàusula que permetia a la Gran Bretanya mantenir bases aèries clau (com a Habbaniya i Xaiba) i gaudir del dret de moviment de tropes pel territori iraquià en temps de guerra. Això, per als nacionalistes més radicals, feia que la independència fos poc més que una farsa.
4. Assessorament Militar: L’Iraq havia d’assegurar-se que els seus assessors militars i instructors tècnics fossin britànics, mantenint la dependència en defensa.

Malgrat les limitacions evidents, Fàysal I va defensar el tractat com la millor opció per sortir del sistema de mandats. Molts líders àrabs el van veure com un precedent, convertint l’Iraq en el primer estat àrab post-otomà a aconseguir la independència formal amb un rei àrab.

La ratificació del 3 d’octubre

Amb la signatura del Tractat de 1930, el camí es va obrir. L’Iraq va implementar una sèrie de reformes administratives i legals per complir amb els requisits de la Societat de Nacions per a l’autonomia.

Finalment, el 3 d’octubre de 1932, es va produir el reconeixement internacional: el Regne de l’Iraq va ser admès oficialment a la Societat de Nacions, marcant el dia de la seva independència. Fàysal I va aconseguir veure el seu país lliure (almenys formalment) abans de la seva mort prematura el 1933.

Un llarg camí cap a l’estabilitat

La independència de 1932, tot i ser un triomf diplomàtic, no va portar l’estabilitat desitjada. El nou estat va haver de fer front a desafiaments immensos:

• Fragmentació Ètnica i Sectària: L’Iraq era una amalgama de poblacions amb grans tensions, incloent-hi xiïtes, sunnites, kurds, assiris i altres grups, i la unió nacional sota la monarquia haiximita, que no tenia arrels locals directes, era feble.
• Influència Britànica Contínua: La presència militar i econòmica britànica, especialment a través de les concessions petrolieres, va ser un focus constant de ressentiment nacionalista.
• Inestabilitat Política: Els anys següents van ser d’una gran turbulència política, amb nombrosos canvis de govern i cops d’estat militars, fins a la caiguda de la monarquia el 1958.

Malgrat els reptes futurs, el 3 d’octubre de 1932 roman com un símbol de l’alliberament del jou imperial i el naixement d’un estat modern, que, amb les seves virtuts i defectes, va començar a forjar el seu propi destí. Aquesta data no només va significar la fi del Mandat, sinó que també va consolidar el paper de l’Iraq com a actor clau i sobirà dins del mapa geopolític del Pròxim Orient.