El calendari sovint marca dates que, a simple vista, semblen irrellevants. El 30 de setembre de 1915, per a la majoria del món, va ser un dia més enmig del caos i la desesperació de la Gran Guerra. No obstant això, per a la història del periodisme, aquesta data va ser el punt final d’un dels viatges més llargs i fascinants de la premsa mundial: l’última publicació de La Gazette, el primer periòdic francès de la història. Més de 280 anys de vida, un mirall ininterromput de la història de França, es tancaven en un silenci que deia més que cap titular.

Per entendre la magnitud d’aquest final, cal anar als orígens. El 30 de maig de 1631, en plena època de la monarquia absoluta, el metge, filantrop i visionari Théophraste Renaudot va publicar el primer número de La Gazette. No era només un butlletí de notícies, sinó un projecte amb el suport explícit del cardenal Richelieu i el rei Lluís XIII. En una època en què la informació viatjava de boca en boca i sovint distorsionada, La Gazette va néixer com l’eina de propaganda i de control del poder. Les seves pàgines contenien notícies de la cort, informes de les batalles i esdeveniments diplomàtics, tot redactat amb l’aprovació del poder establert. No era un mitjà de premsa lliure, sinó el portaveu oficial del regne, la veu de la raó i de l’ordre en un món convuls.

Aquesta naturalesa de diari oficial va ser, paradoxalment, la clau de la seva extraordinària longevitat. La Gazette va sobreviure a la mort dels seus fundadors, als canvis de monarquia, a la violència de la Revolució Francesa, a l’auge i la caiguda de Napoleó i a la turbulència del segle XIX.

La Gazette no va fer cap al·lusió, des de les seves pàgines, als inicis de la Revolució Francesa, ni tan sols va esmentar la presa de la Bastilla el 14 de juliol de 1789. Va limitar-se als actes del govern. Per satisfer els seus lectors, va publicar un suplement, el Gazettin, informant de les actes de les sessions de l’Assemblea Constituent. El 1791, el Ministeri de Relacions Exteriors va prendre la Gazette com a portaveu. Nicolas Fallet va ser nomenat director i es va convertir en la tribuna del grup girondí. Nicolas Chamfort el va succeir.

Va canviar de nom, adoptant el títol de La Gazette de France en certs períodes, i va adaptar el seu contingut als nous temps, però mai no va perdre el seu caràcter solemne i la seva connexió amb els cercles de poder. Les seves edicions són un testimoni inavaluable de la vida política i social de França durant gairebé tres segles, un arxiu gegant on es pot seguir, pas a pas, l’evolució d’una nació.

Però l’embat del temps és inexorable. A principis del segle XX, el panorama mediàtic ja era radicalment diferent del de 1631. La premsa de masses, amb diaris com Le Petit Journal o Le Matin, havia democratitzat la informació. Els nous diaris es basaven en el ritme trepidant de les notícies, el sensacionalisme, els reportatges de guerra i el disseny atractiu per captar milions de lectors. La prosa clàssica i la lentitud informativa de La Gazette resultaven anacròniques en un món que s’accelerava a un ritme vertiginós.

I així arribem al 30 de setembre de 1915. La Primera Guerra Mundial s’havia convertit en un infern de trinxeres, i la demanda de notícies ràpides i la censura militar imperaven. La Gazette, que durant tant de temps havia estat un pilar de la informació oficial, es va veure superada per la velocitat i la urgència de la premsa moderna. Sense un anunci formal, sense un adeu grandiós, simplement va publicar la seva última edició. No va ser una mort tràgica, sinó una desaparició per obsolescència, un final silenciós enmig del soroll de les bales i els canvis socials. El diari que havia nascut de la mà del poder absolut va acabar el seu recorregut en una societat democràtica i amb una guerra que transformava el món per sempre.

El seu llegat perdura en cada diari, revista o plataforma digital que avui intenta informar, ja sigui amb la veu de l’oficialitat o amb la llibertat de la crítica. Perquè, al cap i a la fi, la premsa sempre ha estat i serà un reflex del seu temps.