El 29 de setembre de 1833 moria a Madrid, a 49 anys, el monarca espanyol Ferran VII. La seva mort, a priori un fet natural i esperat donada la seva delicada salut, va desencadenar una de les èpoques més convulses de la història d’Espanya: l’inici del conflicte carlí i l’afirmació de la monarquia liberal isabelina. Aquesta data suposà el tret de sortida d’un nou capítol que transformaria per sempre el país.

Ferran VII, un personatge d’una complexitat i un pragmatisme notables, va regnar dues vegades. La primera, el 1808, de manera efímera, després del Motí d’Aranjuez que va forçar l’abdicació del seu pare, Carles IV. La segona, a partir del 1814, un cop acabada la Guerra del Francès i després de la derrota de Napoleó, que l’havia segrestat a França. En la seva tornada, es va negar a jurar la Constitució de Cadis de 1812, i va reimplantar l’absolutisme, iniciant una ferotge persecució contra els liberals.

El seu regnat va estar marcat per una paradoxa constant: la lluita entre el vell règim absolutista i les noves idees liberals que anaven guanyant força arreu d’Europa. Aquest pols ideològic es va manifestar amb el Trienni Liberal (1820-1823), un període de tres anys en què els liberals el van obligar a jurar la Constitució i a restablir les reformes que ell mateix havia anul·lat. Però un cop restaurat l’absolutisme amb l’ajuda de les potències de la Santa Aliança (els anomenats Cent Mil Fills de Sant Lluís), Ferran VII va tornar a la càrrega, reprimint amb mà de ferro qualsevol intent de liberalisme.

La qüestió successòria: la Pragmàtica Sanció i l’origen del carlisme

La gran preocupació de Ferran VII en els darrers anys de la seva vida no era la política, sinó la falta d’un hereu home que pogués succeir-lo. Després de tres matrimonis sense descendència, la seva quarta esposa, Maria Cristina de Borbó, es va quedar embarassada. El 10 d’octubre de 1830 naixia la seva primera filla, la princesa Isabel.

Aquest naixement va suposar un punt d’inflexió. Perquè Isabel pogués regnar, Ferran VII havia de derogar la Llei Sàlica, una norma d’origen francès que impedia que les dones accedissin al tron i que havia estat introduïda a Espanya pels Borbons a principis del segle XVIII. En un intent d’assegurar la continuïtat de la seva línia, Ferran VII va promulgar la Pragmàtica Sanció el 1830, una decisió que restablia les antigues lleis de successió espanyoles, que sí que permetien el regnat de les dones.

Aquesta mesura va ser l’origen del conflicte. El seu germà petit, l’infant Carles Maria Isidre, que fins al naixement d’Isabel era l’hereu legítim al tron, no va acceptar la decisió. Amb el suport dels sectors més conservadors i absolutistes del país, va defensar la validesa de la Llei Sàlica i la seva pretensió al tron. Aquests partidaris de Carles serien coneguts a partir de llavors com a carlins.

La mort del rei i el naixement d’una guerra civil

El 29 de setembre de 1833, la mort de Ferran VII es va convertir en el detonant. L’infant Carles, que s’havia refugiat a Portugal, va emetre un manifest en el qual es proclamava rei d’Espanya amb el nom de Carles V. Al mateix temps, la seva cunyada, la regent Maria Cristina, va jurar fidelitat a la seva filla, la nena Isabel, de tan sols 3 anys. El país es va dividir en dos bàndols irreconciliables.

D’una banda, els isabelins o liberals, que donaven suport a la successió d’Isabel II. Aquest grup estava format per la burgesia, els intel·lectuals, una part de l’exèrcit i les classes populars de les ciutats, que veien en la jove monarca la possibilitat de modernitzar i liberalitzar el país. La regent, Maria Cristina, es va veure obligada a buscar el suport d’aquest grup per consolidar el tron de la seva filla.

De l’altra banda, els carlins, que defensaven la figura de Carles V i un retorn a l’absolutisme tradicionalista. Aquest bàndol estava format principalment per la noblesa rural, una part de l’església, les classes camperoles de les zones rurals més conservadores i els defensors dels furs, especialment al País Basc i Navarra, que veien en el carlisme una defensa de les seves institucions pròpies. La seva famosa divisa, “Déu, Pàtria, Rei, Furs”, resumeix perfectament la seva ideologia.

La mort de Ferran VII no va ser només el traspàs d’un rei, sinó l’inici d’una guerra civil que duraria set anys i marcaria l’esdevenir de tot el segle XIX a Espanya. La Primera Guerra Carlina (1833-1840) va ser un conflicte brutal, que va posar de manifest les profundes fractures socials, econòmiques i ideològiques del país. Va enfrontar l’Espanya absolutista i tradicionalista contra l’Espanya liberal i emergent, i va consolidar, tot i les derrotes posteriors del carlisme, una fractura social.

Amb la mort de Ferran VII, l’absolutisme com a sistema de govern va començar a agonitzar a Espanya. El seu llegat és contradictori: va ser un monarca que va reprimir els liberals, però que paradoxalment, a la seva mort, va deixar en el tron una reina que s’alinearia amb ells, més per necessitat que per voluntat. La necessitat de la regent Maria Cristina de buscar el suport dels liberals per defensar la corona de la seva filla va ser un cop de gràcia a l’Antic Règim.