Quan parlam de la història, sovint ho fem com si fos una realitat fixa, immutable, una seqüència de fets que simplement han passat. Però aquesta visió és enganyosa. La història no és —ni pot ser— només allò que va succeir. És, sobretot, el que ens expliquen els historiadors. La història és una construcció, un relat, una interpretació.

El paper dels historiadors: entre la recerca i la intenció

Els historiadors no som simples narradors de fets. Som investigadors que seleccionam, analitzam i donam sentit als esdeveniments del passat. Aquesta tasca, per definició, implica triar què s’explica i què s’obvia, quin enfocament s’adopta, quines fonts es consideren fiables i quin marc teòric s’utilitza. És a dir, tota història explicada du incorporada una intencionalitat: pot ser ideològica, política, cultural o fins i tot emocional.

Això no vol dir que la història sigui mentida. Vol dir que tota història és a parcial, perquè cap relat pot abastar la totalitat del passat. I per això, cal estar alerta.

Com podem fer la història més honesta i objectiva?

Ni els professors d’història ni els ciutadans podem aspirar a una objectivitat absoluta. Però sí que podem treballar per una honestedat metodològica i una pluralitat de mirades en allò que investigam i ensenyam. Aquí tens alguns mecanismes clau:

• Contrast de fonts: No podem quedar-nos amb una sola versió dels fets. Consultar documents, testimonis, arxius i perspectives diverses.
• Contextualització crítica: Entendre els fets dins el seu context històric, social i cultural. Cal evitar anacronismes i judicis morals simplistes o vists des de l’actualitat. Cada cosa al seu temps.
• Debat i reflexió: Fomentar espais de discussió on es confrontin interpretacions. La història no és un dogma, és diàleg.
• Educació en pensament crític: Ensenyar als alumnes a qüestionar, a cercar evidències, a reconèixer biaixos ideològics i temàtics.
• Transparència en la intenció: Els historiadors han de reconèixer les seves pròpies influències i posicionaments. No es tracta de ser neutres, sinó de ser clars.

Tampoc poden confondre conceptes historiogràfics amb realitat històrica: els senyors feudals no parlaven d’ells mateixos com a sistema feudal o feudalisme. Passa el mateix amb altres conceptes com Guerra del Francès o guerra de la independència, o entre Gran Guerra i Primera i Segona Guerra Mundial. L’elecció d’una denominació o una altra ja determina l’enfocament que fa l’historiador, sempre des de l’honestedat metodològica.

Un exemple d’història com a relat: el cas de la Corona d’Aragó vs. Corona Catalanoaragonesa

El debat sobre si hem d’anomenar “Corona d’Aragó” o “Corona Catalanoaragonesa” a la confederació de territoris que va existir entre els segles XII i XVIII és un exemple paradigmàtic de com la història no és només el que va passar, sinó el que s’explica i com s’explica.

Una unió dinàstica, no una absorció

L’any 1137, el comte de Barcelona Ramon Berenguer IV va signar un pacte matrimonial amb Peronella, filla del rei Ramir II d’Aragó. Aquest acord no implicava la fusió dels dos territoris, sinó una unió dinàstica: cada territori mantenia les seves institucions, lleis i identitat. Ramon Berenguer no es va titular rei d’Aragó, sinó “príncep i dominador”.

Aquesta estructura confederal es va mantenir durant segles, amb els reis ostentant múltiples títols: comte de Barcelona, rei d’Aragó, rei de València, rei de Mallorca, etc. Això ha duit els historiadors moderns a defensar el terme “Corona Catalanoaragonesa” com a més fidel a la realitat política i institucional de l’època.

Tanmateix, la denominació “Corona d’Aragó” s’ha imposat en la historiografia castellana i oficial des de l’època dels Reis Catòlics. Ferran el Catòlic, originari d’Aragó, va reforçar aquesta denominació per raons polítiques i simbòliques. Així, el relat va començar a prioritzar el nom d’Aragó, tot i que el pes econòmic, cultural i institucional de Catalunya era sovint superior.

Aquest cas mostra com la intencionalitat política pot influir en la manera com s’explica la història. El nom que donem a una entitat política no és neutre: carrega significat, legitima narratives i pot invisibilitzar altres actors.

A manera de conclusió

La història no és només cosa d’acadèmics. Com a ciutadans, tenim el dret —i el deure— d’interrogar el passat, de revisar els relats oficials, de donar veu als silenciats. La memòria col·lectiva és un espai de poder, i participar-hi és una forma de democràcia.

En definitiva, la història no és el que va passar, sinó el que decidim recordar i com ho expliquem. I en aquest procés, tots hi tenim un paper important per mantenir el record d’allò que va passar, entendre i evitar cometre les errades del passat.

Fonts:

Orígens de la corona catalanoaragonesa-corona de Catalunya-Aragó
Corona d’Aragó, Regne d’Aragó o confederació aragonesa?