El passat s’amaga, sovint, sota un vel de misteri i de silenci. Però de tant en tant, algú, amb la seva tenacitat i enginy, aconsegueix estirar el fil d’un secret antic i fer-lo brollar de nou a la llum. Avui, 27 de setembre, se celebra una efemèride que il·lustra perfectament aquesta idea. Fa 198 anys, un home jove, amb una determinació incommensurable, va anunciar que havia fet allò que molts havien intentat sense èxit: desxifrar els jeroglífics egipcis. Aquest home era Jean-François Champollion, i el seu èxit va canviar per sempre la nostra comprensió de l’Antic Egipte.

La història de l’arqueologia està plena de descobriments extraordinaris. Però pocs són tan fonamentals com el que va propiciar el desxiframent de la pedra de Rosetta. Aquesta estela de granodiorita, trobada el 1799 per soldats francesos a la localitat egípcia de Rashid (l’antiga Rosetta), és una peça clau d’un trencaclosques mil·lenari. La seva importància no era visible a simple vista, però la seva particularitat era, precisament, la seva triplicitat. La pedra conté el mateix decret, emès l’any 196 aC pels sacerdots de Memfis en honor al rei Ptolemeu V, inscrit en tres sistemes d’escriptura diferents: els jeroglífics, el demòtic (una forma d’escriptura cursiva egípcia) i el grec antic.

Durant segles, els jeroglífics havien estat un enigma. Es creia que eren una escriptura purament ideogràfica, on cada signe representava una idea o un concepte, sense cap relació amb els sons de la llengua parlada. Molts erudits van intentar desxifrar-los amb aquesta premissa, sense obtenir resultats concloents.

Champollion, però, tenia una idea diferent. La seva genialitat va ser intuir que els jeroglífics, almenys en part, tenien un component fonètic. Va ser un prodigi, un jove amb un talent extraordinari per a les llengües. Amb només 16 anys ja dominava el llatí, el grec, l’hebreu i el siríac, a més d’aprendre el copte, la llengua dels cristians egipcis, que era l’últim romanent de l’antiga llengua egípcia. La seva profunda comprensió del copte seria, anys més tard, la clau per a la seva fita.

El camí cap al descobriment va ser llarg i ple de dificultats. Champollion va estudiar, comparar i analitzar incansablement les inscripcions de la pedra de Rosetta i d’altres textos. Va ser un procés exhaustiu de deducció, on cada signe i cada patró es van posar a prova. Va centrar la seva atenció en els noms dels reis grecs, com Ptolemeu i Cleòpatra, que estaven tancats en uns cartutxos ovalats. Va raonar que, si els jeroglífics eren fonètics, aquests noms s’haurien d’escriure de manera similar a com sonaven en grec. En observar que el cartutx de Ptolemeu, a la pedra de Rosetta, tenia uns signes que es repetien en el cartutx de Cleòpatra, que va trobar en un obelisc a Filè, va confirmar la seva hipòtesi. Va poder assignar valors fonètics a diversos jeroglífics i, a partir d’aquí, va començar a desxifrar-ne d’altres.

Aquest va ser el moment de la veritat. Amb el coneixement del copte, que conservava sons de l’antic egipci, va poder omplir els buits i reconstruir la fonètica de paraules senceres. El 27 de setembre de 1827, en un acte de gran solemnitat, Champollion va presentar els seus resultats davant de l’Académie des Inscriptions et Belles-Lettres de París. L’anunci va ser una revelació. La seva famosa “Lettre à M. Dacier relative à l’alphabet des hiéroglyphes phonétiques” va ser un text revolucionari que va posar fi a dos mil·lennis d’incomprensió.

El desxiframent de la pedra de Rosetta no va ser només un triomf personal. Va obrir la porta a la comprensió de tota una civilització. De cop, els murs dels temples, els papirs i els sarcòfags van deixar de ser simple art per convertir-se en un llibre obert. Vam poder llegir la història dels faraons, les seves guerres, la seva vida quotidiana, les seves creences i la seva literatura. La veu dels antics egipcis, que havia estat silenciada durant milers d’anys, va tornar a ressonar.

Avui, la pedra de Rosetta resideix al British Museum de Londres. És un símbol de la tenacitat humana i del poder del coneixement. I cada 27 de setembre, ens recorda que, amb l’enginy i la paciència, podem il·luminar els racons més obscurs del passat i fer-los parlar de nou.