Avui, 25 de setembre, fa 62 anys d’un esdeveniment que va marcar profundament la història de la República Dominicana: el cop d’estat que va enderrocar el president Juan Bosch i Gaviño. Aquest fet no només va posar fi al primer govern democràticament elegit després de la llarga dictadura de Rafael Leónidas Trujillo, sinó que també va obrir la porta a un període d’inestabilitat que culminaria amb una guerra civil i una intervenció militar nord-americana.

Per entendre la magnitud d’aquest cop, cal donar un cop d’ull al context històric. Després de 31 anys sota el jou del dictador Trujillo, el país va viure un breu i intens període de llibertat. Les primeres eleccions lliures en dècades, celebrades el desembre de 1962, van donar una aclaparadora victòria a Bosch, un escriptor i professor que havia passat gran part de la seva vida a l’exili. La seva promesa de reformes socials i econòmiques, plasmada en una nova constitució de caràcter progressista, va entusiasmar gran part de la població, especialment les classes populars.

Bosch, des del seu càrrec, va iniciar un ambiciós programa de canvis. Va promoure la reforma agrària per redistribuir les terres, va defensar la sobirania nacional i va limitar el poder de les grans empreses estrangeres. A més, la nova constitució consagrava drets laborals i garanties socials inaudites fins aleshores. Però aquestes mesures, que buscaven un país més just i equitatiu, van topar de front amb els interessos de l’oligarquia tradicional, de l’Església catòlica i, sobretot, de les forces armades. Aquests sectors, acostumats a mantenir els seus privilegis, van veure en Bosch una amenaça real al seu poder.

El malestar va anar creixent. Se l’acusava de ser “comunista”, un fantasma que en plena Guerra Freda servia per justificar qualsevol acció repressiva. Els rumors i les conspiracions van anar a més, i finalment, el 25 de setembre de 1963, una junta cívico-militar, amb el suport explícit dels Estats Units, va donar el cop d’estat. Bosch va ser detingut i enviat a l’exili, i la nova constitució va ser derogada.

L’excusa per al cop va ser la suposada feblesa de Bosch davant el comunisme i la seva falta de mà dura per controlar els grups d’esquerra. No obstant això, la veritable raó va ser el seu projecte de país: una República Dominicana amb sobirania, on la riquesa estigués millor repartida i on el poder no residís en les elits de sempre. Aquesta visió de la democràcia, massa perillosa per als interessos dels poderosos, va ser el que va ser estroncat aquell dia.

El que va venir després és la prova que aquell cop no va portar l’estabilitat desitjada. El país es va sumir en una crisi política i social que va explotar el 1965 amb l’esclat d’una guerra civil. La població, que no havia oblidat el seu president legítim, es va aixecar en armes per exigir el retorn de la democràcia i de la constitució de 1963. La resposta dels Estats Units va ser contundent: la invasió del país per a “protegir els seus interessos”, evitant una altra “Cuba” a la regió.

Avui, 62 anys després, recordar el 25 de setembre de 1963 és un exercici de memòria històrica necessari. És recordar que la democràcia no és un regal, sinó una conquesta permanent. És recordar que els interessos dels poderosos sovint s’oposen al bé comú. I és recordar la figura de Juan Bosch, un líder intel·lectual i un demòcrata convençut que va intentar construir un país millor, i que va ser castigat per la seva valentia. La seva història és un recordatori que la lluita per la justícia i la sobirania és una tasca que mai s’acaba.