El 24 de setembre de 1946 és una data clau en la història de l’Índia. Aquell dia, Jawaharlal Nehru va ser nomenat cap del Govern Provisional de l’Índia, un pas decisiu cap a la independència total del domini britànic. Aquest nomenament no va ser només un canvi de càrrec, sinó que va simbolitzar la victòria de dècades de lluita no violenta i la culminació d’un somni per a milions de persones.

Un país en ebullició

L’Índia de 1946 era un escenari complex i tumultuós. Des de principis de segle, el moviment independentista, liderat per figures com Mahatma Gandhi, havia guanyat una força imparable. La Segona Guerra Mundial havia debilitat enormement el Regne Unit, i la pressió interna per la independència era massa gran per ser ignorada. El Partit del Congrés, sota la direcció de Gandhi i Nehru, era la principal força política que representava la voluntat del poble indi.

El nomenament de Nehru va ser el resultat de les negociacions entre el Virrei de l’Índia, Archibald Wavell, i els líders del Congrés Nacional Indi. Aquest nou govern tenia la responsabilitat de gestionar la transició del poder i preparar el país per a la plena sobirania. Però el camí no seria fàcil. Les tensions entre la Lliga Musulmana, liderada per Muhammad Ali Jinnah, i el Partit del Congrés eren cada cop més grans, i la idea d’una partició de l’Índia començava a agafar forma.

El rol de Nehru en la nova era

Nehru, un advocat de Cambridge i un dels més fervents seguidors de Gandhi, va emergir com la figura ideal per liderar aquest govern de transició. La seva visió modernista, el seu compromís amb la democràcia i el seu socialisme moderat el feien un líder respectat tant dins com fora de l’Índia. A diferència d’altres líders més tradicionals, Nehru mirava cap al futur, imaginant una Índia unida, laica i democràtica, una visió que va plasmar en les seves accions i discursos.

El Govern Provisional va enfrontar desafiaments monumentals. El país estava sumit en la pobresa, les tensions religioses creixien, i la infraestructura era antiquada. La tasca de Nehru era establir les bases d’un nou estat: dissenyar una constitució, organitzar eleccions i, sobretot, mantenir la unitat enmig de les creixents divisions. El seu nomenament va ser un senyal clar que el Regne Unit estava a punt de cedir el control i que l’Índia aviat seria lliure.

La partició i la independència

Malauradament, el somni d’una Índia unida no es va fer realitat. Les tensions entre hindús i musulmans, avivades per la política de la Lliga Musulmana i, d’alguna manera, per la divisió promoguda per les forces colonials, van portar a la trista realitat de la partició. El 15 d’agost de 1947, l’Índia va aconseguir la independència, però a costa de la creació de dos nous estats: l’Índia i el Pakistan. Aquest fet va provocar un dels moviments migratoris més grans i violents de la història, amb milions de refugiats i centenars de milers de morts.

Malgrat tot, la figura de Nehru es va enfortir. Fou la primera persona que va esdevenir en primer ministre de l’Índia independent i va dedicar la seva vida a construir una nació moderna. Va promoure l’educació, la ciència, i la indústria, i va establir una política exterior basada en el no-alineament durant la Guerra Freda.

L’herència de Nehru

Avui, més de setanta anys després de la seva mort, l’herència de Jawaharlal Nehru continua sent palpable. Encara que la seva figura és objecte de debat i crítica, el seu paper en la formació de l’Índia moderna és inqüestionable. El seu nomenament el 24 de setembre de 1946 va ser el primer pas d’un viatge extraordinari, que va portar a la independència i a la creació d’una de les democràcies més grans del món.

La seva visió d’una Índia laica i democràtica continua sent un ideal que molts defensen, i la seva contribució a la història del país no s’ha d’oblidar. Així, cada 24 de setembre, podem recordar aquest dia com el preludi de la llibertat per a una nació que va lluitar amb convicció i paciència per un futur millor.