El 22 de setembre és, per a molts, la data que marca l’arribada de la tardor astrològica. Però el 22 de setembre de 1792, per a la França revolucionària, va ser molt més que això. Va ser el dia que va néixer un temps nou, un temps desvinculat de la religió i de la monarquia, un temps que simbolitzava l’inici d’una era de raó i llibertat. Aquell dia, la Convenció Nacional, el govern que havia substituït l’Assemblea Legislativa i que governaria França durant la fase més radical de la Revolució Francesa, va proclamar l’any I de la República i va instaurar un nou sistema per mesurar el temps: el calendari republicà francès.

Un calendari per a una nova era

La proposta d’un nou calendari no era un caprici. Era una de les moltes manifestacions d’un projecte polític i social ambiciós: tallar de soca-rel els vincles amb el passat monàrquic i cristià de França. Els revolucionaris volien purgar el calendari de qualsevol referència a sants, reis i festivitats religioses, que consideraven símbols d’opressió i superstició. Amb aquest calendari, el temps deixava de ser diví per ser humà i racional, i passava a ser un instrument més de la nova identitat republicana.

El disseny del calendari va ser encarregat a un comitè d’homes de ciència, entre els quals hi havia el matemàtic i astrònom Pierre-Simon Laplace i el poeta i dramaturg Fabre d’Églantine. Aquest darrer va ser el principal encarregat de batejar els mesos i els dies. La seva proposta, poètica i d’acord amb la natura, va ser un dels trets més distintius d’aquest nou sistema.

Mesos de la natura i la raó

El calendari republicà estava format per 12 mesos de 30 dies cadascun, dividits en 3 dècades (setmanes) de 10 dies. Els noms dels mesos eren una autèntica oda a la natura i els seus cicles, una manera de connectar l’ésser humà amb el món natural i desvincular-lo de la tradició religiosa. Els mesos estaven dividits per estacions:

• Tardor: Vendémiaire (verema), Brumaire (boires) i Frimaire (freds).
• Hivern: Nivôse (neu), Pluviôse (pluges) i Ventôse (vents).
• Primavera: Germinal (germinació), Floréal (flors) i Prairial (praderies).
• Estiu: Messidor (collita), Thermidor (calor) i Fructidor (fruita).

Aquests noms no eren aleatoris, sinó que es basaven en el temps i les estacions de París. Per completar l’any, hi havia 5 dies addicionals, anomenats sans-culottides, dedicats a les virtuts cíviques i revolucionàries: la Virtut, el Gènere, el Treball, l’Opinió i la Recompensa. En els anys bissextils, s’afegia un sisè dia, el de la Revolució.

El nou sistema també va canviar el dia de la setmana. La setmana de set dies, amb el seu caràcter bíblic, va ser substituïda per una dècada de deu dies. El desè dia, el décadi, era el dia de descans i de celebració. Però la conseqüència pràctica d’això és que la gent treballava nou dies seguits abans de tenir-ne un de lliure, cosa que no va ser gaire popular.

La fi d’una utopia

Tot i que el calendari republicà va ser un intent de purgar el temps de les seves connotacions religioses i monàrquiques, mai va acabar d’arrelar del tot entre la població. La majoria de la gent, sobretot la del camp, encara preferia el calendari tradicional. El canvi de ritme laboral, la pèrdua de les festes tradicionals i la complexitat del sistema van fer que la gent el visqués més com una imposició que com una alliberació.

Finalment, el 1806, Napoleó Bonaparte, que ja havia establert el seu imperi, va decidir abolir-lo i tornar al calendari gregorià. El seu objectiu era reconciliar-se amb l’Església catòlica i pacificar el país, i el calendari republicà, amb la seva càrrega anticristiana, era un obstacle. Així, una utopia de raó i natura va quedar enterrada sota la necessitat de l’ordre i la tradició.

Tot i la seva curta vida, el calendari republicà francès és un recordatori fascinant de la radicalitat de la Revolució Francesa. Demostra fins a quin punt els revolucionaris estaven disposats a canviar no només les estructures polítiques, sinó també les més profundes de la vida quotidiana. El 22 de setembre de 1792 va ser, per tant, més que l’inici d’un nou any; va ser la declaració d’intencions d’una nova era. Una era que volia ser diferent, lliure i, sobretot, humana.