Avui, 20 de setembre, ens traslladem al passat per recordar un dels episodis més decisius i cruels de la història del Raj Britànic: la reconquesta de Delhi per part de les forces de la Companyia Britànica de les Índies Orientals. Aquesta data marca no només el final de la Gran Revolta de l’Índia de 1857 a la seva capital simbòlica, sinó també l’inici del desmantellament del que quedava de l’Imperi Mogol i la consolidació del poder britànic al subcontinent.

El context: L’esclat de la rebel·lió.

La primavera de 1857 va ser un punt d’inflexió. La insatisfacció latent entre la població índia, alimentada per dècades de polítiques opressives, annexions territorials, reformes socials percebudes com a intrusives i, sobretot, l’arrogància colonial, va trobar una espurna en l’incident dels cartutxos de fusell. La introducció dels nous fusells Enfield, els cartutxos dels quals es rumorejava que estaven greixats amb greix de porc i vaca (ofensiu per a musulmans i hindús, respectivament), va ser la gota que va fer vessar el vas. La revolta va esclatar a Meerut l’11 de maig i, en qüestió de dies, es va estendre com una flama per tot el nord de l’Índia. Els sepoy (soldats indis de la Companyia) amotinats van marxar cap a Delhi, la vella capital imperial, i van demanar al darrer emperador mogol, Bahadur Xah II, que liderés la rebel·lió.

Bahadur Xah II, ja un home gran i amb un poder gairebé inexistent, va acceptar, convertint-se en el símbol d’una resistència que unia prínceps, nobles, soldats i camperols contra el domini britànic. Delhi es va convertir en el centre neuràlgic de la rebel·lió, un bastió de la identitat índia i un símbol d’esperança.

El setge de Delhi

Per a la Companyia Britànica, la pèrdua de Delhi va ser un cop dur i un assumpte d’honor. La recuperació de la ciutat es va convertir en una prioritat militar absoluta. Durant mesos, des de principis de juny fins a setembre, les forces britàniques, reforçades per tropes lleials, van assetjar la ciutat. Les condicions per a ambdós bàndols eren dantesques. Els britànics, acampats a la carena de Delhi, van patir malalties, les dures condicions climàtiques i els atacs constants dels rebels. A dins de les muralles, la població i els soldats indis van resistir amb ferotgia, però la manca de recursos i la pressió constant anaven minant les seves forces.

El setge va ser llarg i sagnant. Els britànics van rebre reforços, incloent-hi canons pesats de la regió del Panjab. Sota el comandament del general Sir Archdale Wilson, l’ofensiva final es va preparar amb una meticulositat que contrastava amb la descoordinació de les forces rebels, que sovint actuaven sense un comandament unificat.

L’assalt final i la reconquesta

El 14 de setembre de 1857, les forces britàniques van llançar l’assalt final. L’objectiu era trencar les muralles de la ciutat i obrir-se pas a través de les seves portes fortificades. L’assalt va ser brutal. Les tropes britàniques i sikhs, que lluitaven al seu costat, van trobar una resistència ferotge carrer per carrer, casa per casa. Els combats van ser sagnants i els britànics van patir moltes baixes. El general John Nicholson, un dels comandants més respectats i temuts, va ser mortalment ferit durant els enfrontaments.

A poc a poc, però amb una determinació implacable, els britànics van anar guanyant terreny. La lluita va durar gairebé una setmana, convertint els estrets carrers de Delhi en un camp de batalla ple de ruïnes i cadàvers. Finalment, el 20 de setembre, el general Wilson va anunciar la captura completa de la ciutat. La bandera britànica va ser hissada sobre el Palau de l’Emperador (el Fort Roig), un acte d’enorme significat simbòlic.

La venjança i el final d’un imperi.

La reconquesta de Delhi va ser seguida d’una venjança brutal i indiscriminada. Les tropes britàniques van saquejar la ciutat, van assassinar milers de civils innocents i van destruir mesquites i edificis per “purificar” la capital dels rebels. La violència va ser tan extrema que fins i tot el governador general, Lord Canning, va emetre un comunicat de censura, demanant a les tropes que aturessin la seva brutalitat. El darrer emperador mogol, Bahadur Xah II, va ser capturat i, després d’un judici injust, va ser exiliat a Birmània, on va morir uns anys més tard. Els seus fills i nets van ser executats a sang freda per un oficial britànic.

Aquesta data, el 20 de setembre, no només va marcar la fi de la revolta a Delhi, sinó que va accelerar el col·lapse de la Companyia Britànica de les Índies Orientals. Les atrocitats comeses per ambdós bàndols durant la revolta van fer que el govern britànic decidís assumir el control directe de l’Índia. L’any següent, el 1858, la Companyia va ser dissolta i el control del subcontinent va passar a la Corona Britànica, un esdeveniment conegut com el Raj Britànic.

La caiguda de Delhi el 20 de setembre de 1857 va suposar el final d’una era i de l’Imperi Mogol, i el començament d’una nova fase del domini colonial, que duraria gairebé un segle més. Aquesta data, sovint oblidada fora dels llibres d’història, és fonamental per entendre la complexa relació entre l’Índia i la Gran Bretanya, i les arrels profundes de la lluita per la independència que esclataria un segle després. És una història de resistència i de derrota, de símbols perduts i de nous dominis imposats.