Si parlam de Liechtenstein a molta gent li ve al cap aquella selecció de futbol semiprofessional amb qui a vegades juga amistosos la selecció de futbol absoluta d’Espanya, sovint amb victòries espanyoles. Però és un petit estat europeu. I el 18 de setembre de 1990 és una data clau en la història del Principat de Liechtenstein. Aquell dia, la seva sol·licitud per esdevenir membre de ple dret de les Nacions Unides (ONU) va ser aprovada per unanimitat a l’Assemblea General.

Aquest fet va marcar un punt d’inflexió per a la petita nació alpina, que fins aleshores havia mantingut una posició de neutralitat i aïllament, no participant en grans fòrums internacionals. L’entrada a l’ONU no només va significar el reconeixement de la seva sobirania a escala global, sinó que també va obrir la porta a una participació més activa en els afers mundials, malgrat la seva mida i població reduïda.

El llarg camí cap al reconeixement

La decisió d’unir-se a l’ONU no va ser un impuls sobtat, sinó el resultat d’una evolució gradual en la política exterior de Liechtenstein. Tradicionalment, el país havia confiat en la seva estreta relació amb Suïssa per a la seva representació diplomàtica i protecció, arran d’un acord de custòdia de 1919. Aquest pacte, que cedia a Suïssa l’ús de la bandera i l’emblema de Liechtenstein a l’estranger, va ser una mesura de seguretat en un moment de gran incertesa geopolítica. Tanmateix, a mesura que el segle XX avançava i el món es tornava més interconnectat, la idea d’una diplomàcia pròpia començava a guanyar terreny a Vaduz.

El 1960, amb la signatura del Tractat de l’Espai Exterior, Liechtenstein va començar a participar en acords internacionals de manera independent. No obstant això, el punt d’inflexió real va arribar el 1978, quan el país es va unir al Consell d’Europa. Aquesta fita va ser un pas important per a la seva sobirania, ja que li va permetre participar en debats sobre drets humans, democràcia i estat de dret sense intermediaris.

L’any 1989 va ser crucial. La caiguda del mur de Berlín i el final de la Guerra Freda van transformar el panorama geopolític, i molts països van començar a redefinir les seves aliances i posicions. Liechtenstein, conscient de la importància de ser un actor en el nou ordre mundial, va accelerar els seus plans. El primer pas va ser l’obertura d’ambaixades, amb la de Berna (Suïssa) el 1989 i la d’Estrasburg (França) el 1990, prop del Consell d’Europa. Amb aquestes noves estructures diplomàtiques, el camí cap a les Nacions Unides ja estava obert.

El significat de l’entrada a l’ONU

L’adhesió a l’ONU va ser molt més que un simple acte protocol·lari. Per a Liechtenstein, un país de poc més de 30.000 habitants i una extensió de 160 quilòmetres quadrats, significava la seva entrada oficial en el selecte club de les nacions sobiranes. A l’Assemblea General, el príncep Hans-Adam II, qui havia estat una figura clau en la promoció de la sobirania del país, va fer un discurs històric. Va subratllar que, tot i la seva mida, Liechtenstein estava compromès amb els ideals de la Carta de l’ONU, especialment la pau, la seguretat internacional, els drets humans i el desenvolupament sostenible. Va defensar que la mida no hauria de ser un obstacle per a la participació en la comunitat global, i que els estats petits poden aportar una perspectiva valuosa, especialment en la resolució de conflictes pacífica.

Des de 1990, Liechtenstein ha participat activament en les Nacions Unides. La seva delegació a Nova York és un centre de diplomàcia eficaç, centrat en qüestions com la reforma del Consell de Seguretat, la lluita contra el tràfic de persones, i la promoció de l’estat de dret. El 2013, el principat va ser un dels primers països a ratificar el Tractat de Comerç d’Armes, una prova del seu compromís amb la regulació del comerç d’armes a escala internacional.

Liechtenstein avui: un actor global

Avui, 35 anys després d’aquella fita, Liechtenstein és un membre respectat de la comunitat internacional. La seva activitat diplomàtica va molt més enllà de l’ONU, participant en altres organitzacions com l’Organització Mundial del Comerç (OMC), el Fons Monetari Internacional (FMI), i l’Associació Europea de Lliure Comerç (AELC). Aquest camí cap a una major integració global ha estat un èxit, demostrant que la sobirania i la participació activa no estan renyides amb la neutralitat i la tradició.