Avui, 17 de setembre, celebrem una fita que ha marcat diverses generacions d’espectadors arreu del món. Fa 76 anys, exactament en aquesta mateixa data de 1949, els cinemes dels Estats Units van ser testimonis d’un esdeveniment que esdevindria un clàssic instantani: l’estrena del curt d’animació “Fast and Furry-ous”. Aquell dia, dos personatges inoblidables van fer la seva primera aparició en pantalla, iniciant una de les rivalitats més èpiques i divertides de la història de l’animació: el Coiot (Wile E. Coyote) i el Correcamins (Road Runner).

Dels estudis Warner Bros. i amb el geni creatiu de Chuck Jones al capdavant, “Fast and Furry-ous” no va ser només un curtmetratge, sinó la presentació d’un concepte brillant que desafiava les convencions de l’època. En un paisatge desolat i abstracte, inspirat en el desert del sud-oest americà, va néixer un joc interminable de persecució. Un coiot famolenc i intel·ligent, però amb una sort terrible, contra un ocell veloç i immune a qualsevol intent de captura.

La fórmula de l’èxit: simplicitat i enginy

La grandesa de les aventures del Coiot i el Correcamins rau en la seva fórmula enginyosa. L’acció transcorre pràcticament sense diàlegs, més enllà del clàssic “Beep, beep!” del Correcamins. La narració es basa íntegrament en l’humor visual, en la clàssica caiguda per un precipici o en l’explosió d’un artefacte que mai funciona com hauria de funcionar. Els gags són pures pantomimes on el llenguatge universal del slapstick és el protagonista.

El Coiot dedica la seva vida a idear trampes cada cop més complexes, sovint amb l’ajuda de productes de la fictícia empresa Acme Corporation. Des de coets a patins a reacció, dinamita, boles de canó i tota mena de paracaigudes fallits, els catàlegs d’Acme ofereixen solucions per a qualsevol problema… excepte el que el Coiot necessita. Les seves idees són brillants en teoria, però la implacable llei de la física, juntament amb la seva pròpia mala sort, sempre acaben en el fracàs més estrepitós. Aquest bucle de planificació, execució i desastre és la clau de l’humor repetitiu i alhora sorprenentment fresc de cada episodi.

L’essència de l’èpica del fracàs

Més enllà de la simple comèdia, els dibuixos del Coiot i el Correcamins ens ofereixen una reflexió sobre la perseverança i, paradoxalment, el fracàs. El Coiot no es rendeix mai, tornant una vegada i una altra, convençut que el seu pròxim invent serà el definitiu. La seva obstinació, malgrat totes les humiliacions, caigudes i explosions, és gairebé admirable. Però hi ha una norma no escrita: el Correcamins mai no pot fer mal intencionadament al Coiot, simplement se’n va d’una manera descarada, sense ni tan sols mirar enrere. La crueltat aquí resideix en la mateixa frustració del Coiot.

Aquesta dinàmica tan especial va ser fruit del geni de Chuck Jones i la resta de l’equip de la Warner Bros. Cartoons, que van crear una sèrie de regles per a les seves aventures, com ara: el Correcamins mai ha de deixar el seu camí designat, tota l’acció es duu a terme a l’entorn natural del Coiot, i el Coiot sempre és humiliat per les seves pròpies eines i no per l’astúcia del Correcamins. Aquestes regles van assegurar que l’humor es mantingués pur i coherent, sense caure en la simple violència per la violència.

Un llegat que perdura

Avui, la figura del Coiot i el Correcamins encara és icònica. Des dels seus curts originals projectats abans de pel·lícules de la Warner Bros. fins a la seva presència constant en la cultura popular, han deixat una empremta inesborrable. Són protagonistes de samarretes, pintades a parets i referències en altres produccions. La frase “un pla del Coiot” s’ha convertit en una expressió popular per descriure un pla enginyós però condemnat al fracàs.

L’aniversari de l’estrena de “Fast and Furry-ous” ens recorda la bellesa d’una animació clàssica i atemporal. En un món saturat de complexitat, la persecució simple i efectiva del Coiot i el Correcamins continua sent un oasi d’humor visual, de persecució trepidant i, sobretot, de rialles. Així que, avui, preneu-vos un moment per retre homenatge al Coiot, el rei del fracàs persistent, i al Correcamins, el mestre de l’èxit veloç. Que la seva eterna persecució continuï durant molts anys més.