El record és una forma de justícia. I, a vegades, el record és l’únic que ens queda per a combatre l’oblit i les mentides. Avui, 16 de setembre, commemorem una de les efemèrides més tristes i vergonyoses de la història llatinoamericana: el cruel assassinat de Víctor Jara. Un cantautor, un poeta, un director de teatre i, sobretot, un home compromès amb el seu poble.

Qui era Víctor Jara?

Per a entendre la magnitud de la seva pèrdua, primer hem de saber qui era Víctor Jara. Nascut a Lonquén, Xile, l’any 1932, va ser una figura fonamental del moviment de la Nova Cançó Xilena. Aquest no era només un gènere musical, sinó un vehicle de consciència social, un mirall on es reflectien les esperances i les lluites dels més desfavorits. Les seves cançons, com «Te recuerdo Amanda» o «El derecho de vivir en paz», eren himnes plens de tendresa, de denúncia i de llibertat.

La seva música era una extensió de la seva vida, dedicada a la justícia social i a la dignitat humana. Jara no es limitava a cantar; vivia el que cantava. La seva militància al Partit Comunista i el seu suport incondicional al govern de Salvador Allende el van convertir en una veu incòmoda per a aquells que ja conspiraven per a esborrar la democràcia a Xile.

El cop d’estat i la fi d’una època

L’11 de setembre de 1973, un cop d’estat liderat pel general Augusto Pinochet va posar fi de manera violenta a l’experiència democràtica del govern de la Unitat Popular de Salvador Allende. El que va seguir va ser una de les etapes més fosques de la història de Xile, marcada per la repressió, la tortura i la desaparició forçada de milers de persones.

Víctor Jara va ser detingut l’endemà del cop d’estat. Com a professor de la Universitat Tècnica de l’Estat, es trobava al seu lloc de treball quan les forces militars van irrompre al campus. Va ser traslladat, juntament amb milers d’estudiants, professors i treballadors, a l’Estadi Xile (actualment Estadi Víctor Jara), convertit en un camp de concentració improvisat.

L’horror a l’Estadi Xile

Les cròniques dels supervivents de l’Estadi Xile són esgarrifoses. El lloc es va convertir en un infern de violència, fam i humiliació. Entre els milers de presoners, la presència de Víctor Jara era ben visible. La seva fama el feia objecte de l’odi particular dels militars. Sabien que les seves cançons encarnaven tot allò que ells volien aniquilar: la solidaritat, la rebel·lia i la dignitat.

Els testimonis relaten com va ser torturat durant dies. Li van trencar els ossos de les mans, les que havien donat vida a tantes melodies, com un acte simbòlic per a silenciar la seva veu. Però, ni amb les mans trencades, va deixar de cantar. Segons la llegenda, o més aviat la veritat que ressona entre els murs d’aquell estadi, abans de ser assassinat, va recitar el seu darrer poema, “Somos cinco mil”, un cant a la dignitat humana, fins i tot en les circumstàncies més extremes.

Finalment, el 16 de setembre, el seu cos sense vida, amb més de quaranta impactes de bala, va ser trobat a prop del cementiri metropolità de Santiago. El van llançar allà, com un objecte qualsevol, intentant fer-lo desaparèixer, però sense saber que la seva mort el convertiria en un símbol immortal.

El llegat de Víctor Jara

La mort de Víctor Jara no va ser la fi de la seva música; al contrari, va ser l’inici de la seva immortalitat. Les seves cançons van viatjar per tot el món, convertint-se en un crit de resistència contra la injustícia i la tirania.

La seva figura continua sent una inspiració per a artistes, activistes i qualsevol persona que cregui en el poder de la paraula i de la música per a transformar el món. La seva història ens recorda que la veritat sempre acaba triomfant sobre la mentida, i que la memòria dels que van ser assassinats per defensar els seus ideals no es pot esborrar.

Avui, a l’Estadi Xile, un monument recorda que la vida i l’obra de Víctor Jara no van ser en va. I cada vegada que algú canta “El derecho de vivir en paz”, està fent una petita forma de justícia, un gest de record i de dignitat. Que la seva música continuï ressonant en les nostres ànimes i que el seu sacrifici no sigui mai oblidat.