El 8 de setembre de 1873 és una data crucial en la història d’Espanya. Enmig de la inestabilitat política, la fragmentació interna i les guerres carlines i cantonals, Emilio Castelar y Ripoll va ser elegit president del Poder Executiu, un càrrec que equivaldria al de cap de govern, substituint el dimitit Nicolás Salmerón. Aquest esdeveniment va representar l’últim intent per estabilitzar una república que naufragava, simbolitzant el pas del federalisme intransigent a un republicanisme més conservador i unitari.

La Primera República Espanyola va ser proclamada l’11 de febrer de 1873, després de l’abdicació del rei Amadeu I de Savoia. Des del primer moment, va estar condemnada per la inestabilitat. En menys d’un any, va tenir quatre presidents: Estanislau Figueres, Francesc Pi i Margall, Nicolás Salmerón i, finalment, Emilio Castelar. Cada canvi de lideratge reflectia les profundes divisions ideològiques dins del republicanisme: des del federalisme més radical que buscava una ruptura total amb l’Antic Règim, fins a les tendències més moderades i unitàries que cercaven una transició menys dràstica.

L’elecció de Castelar va ser, en molts aspectes, una conseqüència directa de la crisi. El seu predecessor, Nicolás Salmerón, havia dimitit incapaç de fer front a l’onada de revoltes cantonals que havien esclatat per tot el país. Aquestes insurreccions, liderades per federals intransigents, havien proclamat repúbliques independents en ciutats com Cartagena, Sevilla o València, posant en perill la unitat territorial de l’Estat. La situació era tan crítica que la mateixa existència d’Espanya com a nació unida estava en qüestió.

La figura d’Emilio Castelar: de la tribuna a la presidència

Emilio Castelar (1832-1899) va ser una de les figures més carismàtiques i influents del seu temps. Orador brillant, professor d’Història a la Universitat Central de Madrid i escriptor, Castelar era conegut pel seu discurs apassionat i la seva capacitat per captivar audiències. Malgrat ser un fervent republicà, la seva visió s’allunyava del federalisme radical de Pi i Margall. Castelar defensava un republicanisme unitari, basat en el principi de sobirania nacional i la necessitat d’un poder central fort per mantenir l’ordre i la unitat de la nació.

La seva arribada al poder va ser vista per molts com l’última oportunitat per salvar la República. Castelar era conscient que per fer-ho, havia de posar fi al caos. La seva primera mesura va ser l’obtenció de poders extraordinaris de les Corts, la suspensió de les garanties constitucionals i la restauració de l’autoritat de l’Estat. Va emprendre una política de mà dura contra els rebels cantonals i els carlins, nomenant militars de confiança per sufocar les insurreccions. Aquest gir autoritari, però, li va costar el suport dels federals, que el van acusar de trair els principis de la República.

El final d’una era i la Restauració

El mandat de Castelar, tot i el seu intent de consolidar la República, va ser efímer. El 2 de gener de 1874, quan les Corts es van reobrir, una aliança de republicans federals i monàrquics va aconseguir fer-lo caure amb una moció de censura. L’endemà, el 3 de gener, el general Manuel Pavía, capità general de Castella la Nova, va donar un cop d’estat. Va dissoldre les Corts, posant fi a la Primera República Espanyola i establint un govern provisional. Aquest cop de força va obrir el camí per a la Restauració borbònica, que va culminar amb el retorn al tron d’Alfons XII, fill d’Isabel II, el desembre de 1874.