El 6 de setembre de 1724, una notícia sacsejava les corts europees i, en particular, l’espanyola: Felip V tornava al tron d’Espanya. Aquesta data marca el final d’un dels episodis més breus i singulars de la història de la monarquia espanyola, un parèntesi de poc més de set mesos en què el seu fill, Lluís I, va regnar de manera efímera.

Felip V, el primer monarca de la dinastia Borbó a Espanya, havia arribat al tron el 1700 després de la mort de Carles II, l’últim dels Habsburg espanyols, i d’una cruenta guerra de Successió. El seu regnat s’havia caracteritzat per reformes centralitzadores, la modernització de l’estat i un fort caràcter personalista, marcat per la seva profunda malenconia i l’enorme influència de la seva segona esposa, Isabel Farnese.

A inicis de 1724, Felip V, que sempre havia tingut una personalitat turmentada i una profunda aversió a les responsabilitats de la corona, va prendre una decisió sorprenent i, per a molts, incomprensible: va abdicar en favor del seu fill primogènit, Lluís. La motivació oficial era una necessitat de dedicar-se a la vida espiritual i la voluntat de desvincular-se del poder. No obstant això, els historiadors apunten que la seva abdicació va ser un intent de calmar el seu esperit inquiet i, potser, una estratègia per poder aspirar al tron de França en cas que Lluís XV morís sense descendència.

Així, el 14 de gener de 1724, Lluís I era proclamat rei. El seu brevíssim regnat, que ha passat a la història amb el sobrenom del “rei breu”, va ser un període de grans tensions. Malgrat la seva joventut —tenia només 17 anys—, va mostrar una forta voluntat de prendre les seves pròpies decisions, enfrontant-se sovint als designis de la seva madrastra, la reina Isabel Farnese, que no acceptava perdre el seu control sobre la cort. Però la seva estada al tron va ser dramàticament curta. L’agost de 1724, Lluís va contreure la verola, una malaltia mortal en aquella època, i va morir el dia 31 d’agost.

La mort del jove monarca va generar una crisi successòria immediata. Amb el successor mort i sense descendència, la corona tornava a l’hereu legítim… o almenys a qui s’entenia com a tal. La reina vídua, la seva madrastra, va pressionar amb fermesa el seu espòs perquè recuperés el tron. Felip, que havia acceptat l’abdicació amb la convicció que era irrevocable, es va veure davant d’un dilema. Finalment, el 6 de setembre de 1724, Felip V va accedir a les pressions i va tornar a ocupar el tron d’Espanya.

El segon regnat de Felip V es va perllongar fins a la seva mort el 1746. Durant aquests anys, va continuar amb la seva política reformista, però la seva salut mental va empitjorar notablement, sumint-lo en una profunda depressió i en episodis d’alienació que van fer que el govern de la nació depengués cada vegada més dels seus ministres i, de manera significativa, de la seva esposa, la reina Isabel Farnese.