El 30 de juny de 2005 va quedar gravat a la memòria col·lectiva com un dia històric. Aquell dia, el Congrés dels Diputats va donar el vistiplau definitiu a la llei que permetia el matrimoni civil entre persones del mateix sexe a Espanya. Amb aquesta decisió valenta i pionera, Espanya es convertia en un dels primers països del món a reconèixer la igualtat de drets per a totes les parelles, independentment de la seva orientació sexual.

Han passat vint anys d’aquell «sí, vull» que va ressonar arreu del país, un crit a la llibertat i a la dignitat. Durant aquest temps, milers de parelles del mateix sexe han pogut formalitzar el seu amor, construir famílies i viure amb la mateixa protecció legal que qualsevol altra parella.

Aquesta efemèride no només celebra un avanç legislatiu crucial, sinó que també commemora una transformació social profunda. La normalització del matrimoni igualitari ha contribuït a una societat més tolerant, inclusiva i respectuosa amb la diversitat afectivosexual. Ha estat un pas gegant cap a la construcció d’una Espanya on l’amor, en totes les seves formes, és valorat i reconegut.

Però la celebració d’avui també ens recorda que la lluita per la igualtat plena encara no ha acabat. Encara hi ha desafiaments per superar i actituds per canviar. Però la seva transcendència va anar molt més enllà de la simple unió legal de parelles del mateix sexe. Implícitament, i posteriorment de manera explícita, aquesta llei va obrir les portes a un altre dret fonamental: el dret a formar una família a través de l’adopció.

Abans del 2005, la possibilitat que parelles homosexuals poguessin adoptar era pràcticament inexistent o es trobava en un limbe legal complex i ple d’obstacles. La llei del matrimoni igualitari va crear el marc legal necessari per a la plena igualtat en aquest àmbit. En reconèixer les parelles del mateix sexe com a matrimonis amb plens drets i obligacions, es va eliminar la discriminació que impedia que poguessin iniciar un procés d’adopció en les mateixes condicions que les parelles heterosexuals.

Aquesta extensió de drets no va ser automàtica ni exempta de debat. Van ser necessaris pronunciaments judicials i interpretacions clares de la llei per consolidar el dret de les parelles homosexuals a adoptar. Amb el temps, la jurisprudència i les lleis d’infància de les diferents comunitats autònomes van anar adaptant-se per garantir la igualtat d’oportunitats en l’accés a l’adopció, sempre posant l’interès superior del menor com a principi rector.

Avui, alcem les nostres veus per celebrar vint anys d’amor i família sense condicions i per reafirmar el nostre compromís amb un futur on totes les persones puguin estimar i ser estimades lliurement i amb els mateixos drets.